Any nou, curs nou. I aquesta vegada, totalment pioner:

“Organització, disseny i direcció d’un gabinet polític” a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).

És un pas més que iniciem des d’el CCAII per tal de millorar la formació en comunicació i gestió política. En aquesta ocasió, de la mà de reputats professionals com els amics del Sòcol de la UAB.
Creiem que és un curs innovador i totalment necessari per a aquelles persones que són responsables de coordinar un gabinet polític, institucional o empresarial: caps de gabinet, regidors, directors de comunicació, gerents, secretaris de direcció, etc. A més d’estudiants de cinències polítiques i consultors.

Un gabinet públic o privat és l’ànima de la institució. És l’equip de persones responsable de dirigir i implementar l’acció política, així com coordinar a les respectives àrees per tal d’aconseguir els objectius marcats.

En aquest curs d’especialització, s’apendrà tot allò necessari per a poder dirigir i coordinar un gabinet polític o institucional: gestió pública, gestió de recursos humans, creació d’equips, lideratge, comunicació institucional, disseny del gabinet de l’organització, etc…

Us animo a que mireu el programa i si us interessa, que us hi apunteu!

Més informació:

Sòcol
UAB

L’amic Antoni Gutierrez-Rubí acaba de publicar l’e-book “Elecciones USA 2012” un interessant i recomanable llibre que recull tots els articles que diariament va anar publicant a El Periodico de Catalunya seguint la pre-campanya i la campanya electoral als EEUU. Una crònica d’un any electoral des d’el punt de vista d’un assessor en comunicació.

El llibre ja s’ha situat en els primers llocs de descarrega d’Amazon i de Apple store. Una bona notícia per el nostre sector.

Per cert, el 17D es presenta a Barcelona.

Quatre conclusions ràpides del 25N:

- El principal error de CiU ha estat llegir els resultats del 2010 com a normals (estructurals), quan van ser extraordinaris (conjunturals). Entre els 62 diputats del 2010 hi havia molt vot prestat anti-tripartit que no era votant consolidat de CiU. Sobretot dels que oscil·len entre CiU i ERC, però també dels que votàven al PSC o PP (àrea metropolitana i Barcelona ciutat) i que no han repetit. No entendre això, ha exagerat unes espectatives massa optimistes. Més, si la participació augmenta tant.

- Per primera vegada, s’ha produït un clima electoral transversal que ha apel·lat al conjunt de la ciutadania. Normalment, només els mitjans catalans seguien intensament la campanya catalana i només els que s’informàven a través d’ells, es trobàven inmersos en ple clima electoral. Degut a la trascendència d’aquesta comtesa, hi ha hagut un seguiment constant i massiu de tots els mitjans espanyols. Això ha fet que els que només s’informen a través de Telecinco, també s’hagin sentit apel·lats per les urnes. Jordi Gonzalez com a metàfora. Això explica, en part, l’important augment de la participació a certs municipis i barris tradicionalment abstencionistes. I això ha tingut conseqüències negatives per la principal opció política.

- La crisi afecta a qualsevol govern. I més enllà d’estar present en l’agenda mediàtica a través de la vaga general i els desnonaments, és molt present entre la població ja que l’afecta molt directament. Això acava tenint efectes demolidors per a qualsevol govern.

- Hi ha molt de trasvassament de vot, però molt inmobilisme entre els blocs sobiranisme/espanyolisme. La fí del centripedisme català i l’inici d’un centrifuguisme similar al basc? Cada blocs té les seves pròpies alternatives partidistes per castigar a un o altre partit, sense afectar a la suma total de diputats sobiranistes o autonomistes.

El proper dimecres 28 de novembre inaugurem el Casual Politics. Una trobada mensual per debatre i reflexionar sobre l’actualitat política, a Girona ciutat.
És una àgora informal per analitzar i reflexionar a l’entorn de la política i la comunicació de la ma d’experts convidats.
És una iniciativa conjunta entre servidor i el periodista Jesús Badenes i està obert a tothom interessat en l’apassionant món de la política.

I no hi ha millor manera de presentar el Casual Politics que analitzant el resultat de les eleccions catalanes del proper 25 de novembre. Les eleccions més importants dels últims anys.

I per fer-ho, comptarem amb el professor de Ciència Política de la UB, Josep Ma. Reniu, el professor de Ciència Política de la UdG, Lluís Orriols i un servidor.

L’acte serà el dimecres 28 de novembre a les 19:30h al cafè Saratoga de Girona. Entrada gratuïta

us hi esperem! Casual Politics, let’s go!

El proper dilluns 19 de novembre a les 18h, oferiré una conferència on line gràcies a la gent de Talentiatech de Nova York. En aquesta ocasió, sobre “Marketing Polític”
És un dels innovadors “Webinars”. Ponències on line que es poden seguir i interactuar amb el ponent des de qualsevol lloc del món.
Només cal inscriure’s a través de la web. La inscripció és gratuïta.
Si us interessa el marketing i la comunicació política, podeu assistir a aquesta ponència en directe i interactuar des de casa.
Us hi esperem!

Sembla bastant evident que Romney -i el Partit Republicà en el seu conjunt- ha perdut les eleccions per què Obama ha aconseguit que la gran coalició que el va portar a la presidència -dones, afroamericans, joves i latinos- es tornés a mobilitzar.

L’Amèrica tradicional, la WASP, va votar per Romney, però els EEUU fa temps que estan canviant i cada vegada hi tenen més pes les minoríes. Aquest fet, es va tornar a visualitzar el dimarts passat.

Es sabut per tothom que d’aquests, el que més ha de preocupar al GOP és el vot latino. El que més creix. Un vot que d’ençà de George W. Bush ha anat perdent elecció rera elecció. I que serà gairebé impossible guanyar les properes presidencials sense aconseguir un suport superior al 35% entre aquest votant.
La cosa és encara més preocupant si tenim en compte que el seu principal graner de vots, Texas, d’aquí molt poc dependrà del comportament d’aquest votant.

Davant d’això, el partit republicà haurà de reaccionar per tal d’intentar atraure a bona part d’aquest votant.
I tindrà dues temptacions:
- Variar el seu discurs en els temes -inmigració, paper de l’estat, etc- que més afecten a la comunitat latina
- Proposar un candidat latino per aspirar a la presidència que estigui ben vist pels votants “tradicionals”: Marco Rubio

Són dues solucions, però conjunturals. I que no eviten que el GOP assumeixi alhora, el risc de perdre bona part de les seves bases electorals.

Segons la meva opinió, la solució ha de ser molt més estructural. El partit republicà ha de tenir un projecte propi per els votants latinos. Un projecte asentat sobre els valors que comparteixen: familia, religiositat, patriotisme, etc. A més d’aquells valors -liberalisme, desconfiança de l’estat, etc.- que només són compartits per una part dels votants hispans.
Hi ha una part dels votants latinos -no majoritària- que comparteix moltes coses amb el partit republicà, però que està allunyat d’ell per la desconfiança que tenen les bases republicanes cap a tot allò latino.

El GOP ha de trencar aquesta barrera si vol continuar essent el Great Old Party. Per què sense una bona base -minoritària però fidel- latina, no ho tornarà a ser.

En definitiva, els republicans han de definir quins són els “seus” latinos i adaptar el partit a ells. Han de decidir fins on s’obren respecte aquesta comunitat. Què acceptaran i que no.
Els necessiten i s’assemblen molt més dels que creuen.

Aquest és el gran repte del GOP.

Torno a penjar un article tunnejat publicat fa deu mesos. L’actualitat és tossuda…

Molt he reflexionat aquests díes sobre la crisi que afecta als mitjans de comunicació i a la premsa escrita, en particular. Per veure la magnitut de la tragèdia, podeu veure el mapa que n’ha fet la periodista Txell Costa.

És cert, que aquest no és una crisi dels mitjans sinó que hi conflueixen dues crisis: la conjuntural i general, que és especialment dura pels mitjans ja que ha fet reduïr dràsticament els ingressos publicitaris i l’estructural del mitjà escrit, que ha quedat fora de joc amb la transformació que ha suposat internet a les nostres vides. Tot és instantani, tot passa, i això, a la premsa escrita la deixa totalment desubicada.

Si a això hi afegim que el públic s’ha reduït per el canvi d’hàbits de les noves generacions i per l’aparició de noves capçaleres, el paisatge és doncs, bastant dur.

Un panorama dramàtic per a moltes capçaleres, que no troben la manera de plantar cara i poder ensortir-s’en.

Segons el meu punt de vista, el punt de vista d’un mer lector, tres són els camins que qualsevol diari ha de portar a terme si el que vol és posicionar-se i aconseguir guanyar la partida a la crisi del mitjà:

- Especialitzar-se. La premsa generalista no sobreviurà d’una manera tant generalitzada. Segurament, quedaran tres o quatre capçaleres generalistes, però la resta s’haurà d’especialitzar, haurà de buscar el seu públic concret. Fidel i convençut. Un públic que trobi en les seves pàgines allò que no troba en altres diaris. La segmentació pot ser de molts àmbits: territorial -la proximitat torna, si és que mai se n’ha anat- sectorial, per per estils, etc. Cada mitjà haurà de renunciar a bona part del seu públic potencial i centrar-se en un públic concret. Haurà de mimar-lo, cuidar-lo.

- Relatar. La imediatesa que genera internet i els canvi d’hàbits que suposa ha fet que les notícies siguin efímeres, que es cremin molt ràpidament i que els esdeveniments es succeeixin a gran velocitat. Davant d’això, la premsa escrita està tocada de mort.
I com port competir? a través de millorar els continguts. D’oblidar-se d’allò en que no pot competir -les notícies generals- i centrar-se en allò que la fa diferent i valorada: el tractament diferenciat de les notíciescomunes, les notícies pròpies i l’opinió.
N’hi ha prou? No. Cal un pas més. Cal donar més al lector, cal contextualitzar ela canvis que es produeixen en un món a velocitat de vertígen. Cal relatar. Cal explicar històries treballades que ens ajudin a entendre per què passa el que passa.
Alguns mitjans ho han entès i treballen en aquesta direcció: el suplement Sábado o Domínical d’El País o abans El Mundo han entès cap on van els trets.
Cal que els mitjans contextualitzin a través d’històries, de petits reportatges que ens ajudin a entendre el que passa. Ja no és important saber-ho tot, cal saber-ho millor, diferent.
Posaré un exemple local. Els mitjans gironins, per exemple, a més d’explicar les notícies sobre Caixa de Girona, hauríen de narrar què va passar amb Caixa Girona, què fan ara els seus protagonistes. O en el cas del Girona FC, qui són els que mouen els club, ara? Com s’ha arribat fins aquí? i centrar-se en personatges i moments. Aquestes històries a través de personatges o fets concrets, les poden fer tranquil·lament, els mateixos redactors que han seguit els esdeveniments i ho coneixen plenament.
El mateix es pot fer en clau nacional i internacional.

- Cal que cada empresa, busqui un canal audiovisual -més o menys proper- en el que voldrà “estirar la línea”. És una tonteria voler tocar tots els canals i suports. Caldrà especialitzar-se en un. Per exemple, si ets un diari, pots especialitzar-te en les tablets, o la TV on line, o en la web, però no en tot. Cada diari haurà de buscar un canal
on posicionar-se en el món 2.0. No ho aconseguirà si ho vol fer tot.

- Pel que fa a la crisi publicitària, jo només veig possible un reajustament dels preus per tal que el cost i el retorn estiguin més equilibrats. A més, buscar fòrmules més imaginatives que lliguin el paper amb l’exterior. Més enllà del 2.0, cal pensar el patrocini i la publicitat com quelcom a tres bandes: paper, 2.0 i realitat (1.0). I plantejar-ho com a un pack.

És una reflexió en veu alta, sobre un mitjà que aprecio i del que voldria que tingués un futur molt millor.

El proper dimarts 16 d’octubre iniciem la segona edició del curs “Direcció de la comunicació d’una institució” que organitzem el CCAII i la FUdG.
En un moment en el que la crisi econòmica afecta directament a totes les institucions i organitzacions públiques i privades, és un bon moment per a repensar-se i intentar re-posicionar la nostra organització. Sobretot, en comunicar millor el que som i el que proposem. És doncs, un bon moment per a re-posicionar la nostra marca, crear producte innovador, millorar els canals de comunicació i buscar nous públics.
I això és una mica el que pretendrem fer en aquest curs: millorar la comunicació de la institució.

Encara hi han places disponibles. Us animo a mirar el programa!

Aquest és el dilema de les eleccions nord-americanes del 6 de novembre. I això és el que va transmetre el debat d’ahir.
Segons cap on s’inclini la balança, sabrem qui serà el guanyador.
Per què el veritable “terreny de joc” de l’elecció serà si finalment això és una elecció entre dos programes/projectes/visions/relats de pais, el demòcrata i el republicà, o bé, es tracta d’un referèndum sobre Obama i la seva gestió. En el cas, que finalment sigui una elecció, guanyarà Obama, si és un referèndum, Romney. I a aquestes hores, encara no està gens clar, encara que comença a decantar-se en aquell lloc tant desconegut i imprevisible com és la ment dels ciutadans.
Y no de tots, sinó sobretot de la classe mitjana treballadora i les dones. I especialment de Florida i Ohio…

La manifestació de l’11 de setembre del 2012 ha estat un èxit indiscutible. Una mostra de força sobiranista molt contundent. I un missatge molt clar a Madrid i a Europa. Un missatge que encara que no ho sembli ha estat captat en la seva integritat. La contundència del desafiament fa però, que tant les èlits de Madrid com les europees necessitin un temps per païr els esdeveniments.

Més enllà d’això, és evident que el relat sobiranista s’està imposant a Catalunya. Un relat ben trabat que explica el per què ens trobem com ens trobem i cap on hauria d’anar el país si vol viure millor. Un relat que s’està imposant en la societat catalana a l’igual que l’anti-autonòmic, s’imposa a Madrid i l’anti-Europa del Sud, s’imposa a Berlín. Tots tres relats expliquen una visió de la crisi, una visió política i del món, oposades.

Al meu entendre, sis són els motius del triomf del relat independentista:

- El nacionalisme i a Catalunya el sobiranisme, és l’únic moviment polític que té prou força per provocar mobilitzacions com la que es va viure dimarts. Ens pensàvem que ja havia passat, però tant el relat de Barcelona, com el de Madrid, Atenes o Berlín tenen un alt contingut patriòtic.

- L’independentisme és l’únic moviment catalanista que ofereix un horitzó clar d’esperança. Ni el federalisme ni l’autonomisme han estat capaços de fer-ho. No hi ha projecte polític, que sigui capaç de créixer sense dibuixar un horitzó desitjable.

- La crisi econòmica i l’amenaça recentralitzadora que s’en deriva, han mostrat d’una manera més descarnada les contradiccions entre el relat espanyol i el relat català. Dues visions difícils de casar i que la manca de recursos accentua.

- Els darrers 20 anys, s’ha produït un desplaçament del nacionalisme cap al sobiranisme sense que això hagi significat una pèrdua social d’aquest. Cada cop hi ha més nacionalistes i aquest, cada cop són més independentistes.

- El fracàs de l’Estatut del 2006 i la sentència del Tribunal Constitucional, va tancar les portes a un encaix satisfactori de Catalunya a Espanya. Això, és clau per entendre el distanciament emocional entre aquestes dues realitats que viuen cada cop més allunyades.

- I finalment, l’incomprensible inexistència d’un argumentari en contra de la independència per els partidaris de que Catalunya es mantingui a Espanya. Més enllà d’afirmacions estúpides com “que pone en tu DNI” o “Quina lliga jugaria el Barça”.
L’autonomisme no és que no ofereixi un futur esperançador pels catalans, és qui tant sols fa l’esforç de donar arguments que mostrin l’avantatge de ser espanyols.
Aquest fet, el no abastir d’arguments als qui volen defensar la permanència de Catalunya dins d’Espanya, és un dels motius per els quals el relat independentista ha crescut amb més facilitat en el sí de la societat catalana. L’independentisme té un argumentari potent que es consolida amb l’espoli fiscal, l’espanyolisme no.
I segur que deuen haver d’argument sòlids per defensar que el millor per Catalunya és pertànyer a Espanya, però ningú els ha fet. I això, ha deixat als partidaris de la unitat d’Espanya sense arguments per contrarestar el relat sobiranista. Suposo, que esperaran a quan la decisió vagi de debó, però ja serà massa tard.
Em temo que els unionistes s’han cregut tant el propi relat, que han oblidat que la veritable batalla de l’opinió pública no estava a Madrid sinó a Barcelona…