Vivim en la era de la imatge. La millor manera de comunicar és a través de la imatge. No hi ha res que comuniqui millor que una bona imatge.
En el món audiovisual en el que vivim, tot és més compensible a través d’allò visual. El missatge , qualsevol missatge es transmet molt més fàcilment si tenim una imatge que ho expliqui, que faci entenedor allò que volem comunicar.

Més que mai, el missatge és la imatge. Comuniquen allò que representem, no necessàriament allò que diem.
D’aquí que qualsevol responsable de comunicació tingui clar que el que necessitem és una imatge comprensible, clara, directe i impactant del missatge que volem transmetre.

Hi ha però, una prèvia. La imatge buscada, pot explicar el missatge que ens interessa, però mai pot anar contra la coherència de l’emisor del missatge. Mai podem representar alguna cosa que no sigui coherent amb l’essència de la persona, institució o empresa que vol comunicar.

Hem de vetllar sempre per la coherència del nostre missatge i si cal, dessistir de realitzar aquella imatge tant bona per explicar el missatge que volem comunicar. El que està en qüestió és la nostra coherència i la nostra credibilitat.

Tot això, vé a compte de la visita del president Montilla a la seu de FECSA-ENDESA amb motiu dels problemes elèctrics de 200.000 catalans.
Aquesta imatge, és molt bona. Comunica molt el missatge que es volia donar: “El president presiona a Fecsa-Endesa per tal que arregluin els problemes tècnics amb urgència”.

El problema, és que debilita a la figura del president. No calia fer aquesta foto. Segurament la imatge havia de ser una altra. Menys comprensible, més difícil de comunicar.
Però més lògica: els responsables de Fecsa-Endesa entrant al Palau de la Generalitat per donar explicacions al president.

És la coherència. En comunicació tot és la coherència.

Que la comunicació del govern Zapatero no anava bé, és obvi. De fet, els problemes de comunicació darrerament han estat terribles.

Si ja és important tenir una bona comunicació en temps normals, esdevé una necessitat en temps de crisi.

Avui el govern ha nomenat com a Secretari d’Estat de Comunicació a Félix Monteira, el director de Público, en substitució de Nieves Goicoechea.

Des de la marxa de Miguel Barroso d’aquesta Secretaria, que la comunicació del govern Zapatero ha estat deficient. Bàsicament per què els substituts no han estat de gran nivell: Fernando Moraleda i Nieves Goicoechea. Esperem que Félix Monteira tingui més sort.

El que si que em confirma el president Zapatero amb els nomenaments de comunicació és que forma part d’una classe de polítics ben característica: els que no es saben o no volen rodejar-se de gent brillant, dels millors. En aquest sentit, el gabinet de ministres n’és un gran exemple.

Hi ha dos tipus de governants:

- Els que es saben rodejar de persones més valides que ells. Solen ser líders que tenen molta confiança en sí mateixos i no els fa res que tenir al costat a persones amb personalitat forta i una excel·lent preparació, que els contradiguin si cal.
Saben, que de tot aquest talent, de la bona gestió que s’en desprengui, el màxim beneficiat serà ell, el líder.

- Els qui es rodegen de persones més mediocres per tal de sobresortir políticament. Solen ser persones amb un gran perfil polític i una excessiva confiança en les seves possibilitats. Aquests es solen rodejar de persones que no les contradiguin mai i confíen en el seu instint per guiar la seva acció de govern. El problema, és que quan s’equivoquen ningú els hi diu.

Pel perfil dels nomenaments del president Zapatero, fa temps que opta per aquesta segona opció. És la opció més difíl i arriscada. Sobretot en temps de crisi.

Altres han optat per la primera, com Obama, com Clinton, com Blair o com Sarkozy. Només a tall d’exemple, el seu director de comunicació és el mític Thierry Sausez.

Continuant amb les 5 regles de la propaganda de principis del segle XX, que us explicava ahir, hi ha dos detalls que considero molt interessants:

- Propaganda eficaç o eficient. La propaganda o la comunicació persuasiva només és digna de tenir aquest nom quan és eficient. És a dir, quan aconsegueix modificar el comportament de les persones. La comunicació persuasiva només és digna del seu nom quan impulsa a un grup de gent a actuar d’una determinada manera, ja sigui anant a votar, a manifestar-se, comprar, etc.
No és convèncer, és provocar un comportament.
Avui en dia, parlem molt de comunicació pero no tenim gaire present l’afegitó d’eficaç.
No hi ha comunicació si no és eficient. Si no compleix els seus objectius. Hem de recuperar la importància de l’eficiència.

- Convé criticar constantment als enemics d’allò establert. És obvi que estem parlant de campanya negativa. És rellevant en política, no ser identificat com a enemic “d’allò establert”. Quan parlem d’allò establert, ens referim bàsicament al ciment d’una societat. Als valors cohesionadors d’una societat. Si lo que volem és persuadir a un públic majoritari, no podem representar mai un perill per allò que cohesiona a una societat.
Al contrari, el pitjor que ens pot pasar és que se’ns identifiqui com a qui posa en perill “allò establert”, l’ordre social. Si és així, el que generarem a la majoria de la societat és por. I aquest és l’objectiu de qui ens vol identificar com a “enemics d’allò establert”.

A mitjans dels anys 20 del segle passat, es va publicar un llibre on ja hi apareixíen algunes de les regles fonamentals d’ una propaganda eficient:

1. S’han d’evitar les idees abstractes i apel·lar a les emocions
2. S’han de repetir constantment les mateixes idees, usant frases estereotipades i evitant l’objectivitat
3. S’ha de posar de manifest només una cara de la realitat
4. Convé criticar constantment als enemics d’allò establert
5. S’ha d’identificar a un enemic específic per tal de realitzar una descualificació específica del mateix

Tant llunyà i tant proper. Gairebé un segle després, moltes d’aquestes regles les podem apreciar permanentment.

Com molts ja sabeu, des de fa tres anys, la consultora que dirigeixo, el CCAII va començar a tractar el tema del marketing de ciutat. La creació de marca de ciutat és un dels serveis que oferim i un dels camps del marketing i la comunicació institucional que més ens interessa.

Al 2008 va crear el seminari Marca Ciutat, el seminari més important que es realitza a Catalunya sobre citymarketing. L’edició del 2009 va ser-ne la consolidació amb més de 120 inscrits i enguany ja estem preparant el Marca Ciutat 2010.

El Marca Ciutat 2010 serà presentat properament i per tant no us puc avançar gaire el programa ni les dates, però si que us puc avançar els temes sobre el que girarà l’edició d’enguany.

En aquesta edició, el seminari girarà sobre dos grans temes: la creació de marca i com a novetat, l’aplicació del citymarketing a les ciutats mitjanes.

Les ciutats mitjanes seran les grans protagonistes del Marca Ciutat 2010.

Crec que ens trobem en la quarta onada del citymarketing. La primera va ser les grans capitals mundials, la segona les ciutats líders a escala regional, la tercera les ciutats turístiques de costa i avui ja ens trobem en l’etapa de les ciutats mitjanes. Aquestes són les veritables protagonistes de la innovació actual en marketing de ciutats.

Paral·lelament al Marca Ciutat, des d’el CCAII conjuntament amb la Fundació Universitat de Girona, hem impulsat el primer curs sobre “Citymarketing. La creació de marca de ciutat“. El curs s’inicia el proper 5 d’abril i a més de pretendre ser útil i innovador, comptarà amb la presencia de destacats especialistes en la matèrie com José Antonio Donaire, Jaume Marin, Xevi Montoya i Marc Teixidor.

Ahir l’Antoni Gutierrez-Rubí va venir al curs de campanyes electorals a parlar sobre l’estratègia decomunicació d’una campanya electoral.
He vist a l’Antoni en moltes ocasions, però ahir va fer la millor ponència que li he vist. Va estar brillant.
Ens va parlar del tema que més l’apassiona, la política de les emocions, de com l’emoció esdevé el factor determinant en la comunicació política. Els alumnes van sortir encantats.

Tres idees voldria destacar de la sessió de l’Antoni:

- Coherència. Tal com vaig descriure en un post anterior, no hi ha quelcom que contribueixi més a la comunicació efectiva que la coherència a l’hora de comunicar, i alhora, no hi ha res més demolidor que la incoherència.

- L’àmbit relacional del candidat. Un candidat ha de saber molt bé quina relació vol tenir amb el seu entorn i quan ho sàpiga, ho ha de transmetre constantment: vol ser el cap de l’Ajuntament, l’alcalde, el líder de la ciutat, de la comarca, del territori, etc.

- “La política és estar amb la gent, formar part d’ella, entendre-la, sentir el que senten”

Una molt bona sessió.

Avui, en el curs “Organització i direcció d’una campanya electoral” que organitzem el CCAII i la FUdG, iniciem el segon bloc, el de la comunicació en una campanya electoral. I qui millor per iniciar-lo que l’Antoni Gutierrez-Rubí, un dels millors assessors de comunicació de casa nostra.

Segur que serà un plaer.

PD. Per cert, finalment són 28 els alumnes del curs.

En el marc de les declaracions del conseller Ernest Maragall sobre el projecte de país del propi govern, però sobretot davant l’actuació d’alcaldes que no tenen ni idea de cap on volen portar la seva ciutat, es veu clar que molts no han reflexionat prou sobre la gran pregunta que s’ha de fer qualsevol persona que es presenti a unes eleccions.

La gran pregunta és una, però té dues respostes: PER QUÈ ET PRESENTES? PER QUÈ VOLS SER ALCALDE?

Aquesta és la gran pregunta. Sembla mentida, però molts dirigents i alcaldes no ho saben. Saben la resposta ràpida: “per ser alcalde, per què m’estimo la ciutat” però això no és cap resposta.

De respostes n’hi han dues i qualsevol persona que es presenti a unes eleccions les ha de saber contestar.

La primera resposta és: L’OBJECTIU ELECTORAL QUE ET PLANTEGES. Quan regidors i vots vols obtenir, quin és el teu objectiu electoral. És a dir, vols ser alcalde, ser un partit bisagra, creixer o simplement sortir elegit?
La resposat és clara: Em presento per tal de ser una força política suficient per decidir el govern o em presento per dirigir el govern. S’ha de tenir molt clar.
Fins aquí, tots més o menys ho saben, però el veritablement rellevant per a la ciutadania és la segona resposta

La segona resposta és: L’OBJECTIU O PROJECTE DE CIUTAT. La visió del país o ciutat al que aspira dirigir. L’objectiu al que voldrà arribar si finalment governa. La ciutat d’aquíu a 15 anys.

És aquí on es comencen a encendre les llums d’alarma: molts dirgents no només no ho saben, sinó que no ho han pensat. I aquest és el drama de molts governants. La sort és que la ciutadania ho perceb -tot i que tard- i difícilment els renova la confiança.

Quan veieu alcaldes i dirigents que van d’un costat a l’altre, que canvien de socis constantment, que presenten projectes contradictoris, en definitiva, que no saben on van, segurament és que no han respost mai a la gran pregunta. O al menys, no han pensat la segona resposta.

Estem en plena campanya electoral del Barça. Una campanya apassionant. Tot i que ara sorgeixin multitut de pre-candidats, tot fa pensar que finalment seran dos els candidats a succeïr a Joan Laporta. Un ja el coneixem des de fa temps, Sandro Rossell i l’altra, el qui representaria la continuïtat de l’actual junta directiva, avui està encapçalada per Alfons Godall, però tot apunta que finalment serà Ferran Soriano qui encapçalarà aquest sector.

Tot i que la meva opinió no és precisament parcial, ja que formo part del Consell 2.0 d’en Sandro Rossell, crec que puc definir quin és el terreny de joc en el que es celebraran les eleccions al Barça.

Si en les eleccions del 2003, l’issue que va marcar les eleccions, el tema, el terreny de joc on es disputava la confrontació electoral va ser el canvi, en aquestes eleccions el terreny de joc és la continuïtat, la continuïtat del projecte que va començar aquella junta directiva l’any 2003.

A les eleccions del 2003, el soci del Barça volia canvi, el tema era el canvi. I va votar a la candidatura que millor representava aquest canvi. Als qui representàven un canvi més radical amb el passat. En aquest sentit, Bassat es va equivocar al fitxar part de l’”stablishment” català que d’una manera o altra va tenir cert paper en l’època Núñez. Bassat no va proposar un canvi prou trencador i van ser uns altres els qui van saber capitalitzar aquesta voluntat del soci.

En canvi, enguany, guanyarà les eleccions el candidat que representi millor la continuïtat d’aquell projecte que va encapçalar un grup de joves que volíen dedicar els millors anys de la seva vida al Barça. Aquell projecte ha estat exitós, esportivament, socialment i econòmicament. I ha tingut la rúbrica de la gloriosa època Guardiola.
Els socis volen continuïtat d’un projecte, el del 2003 i d’un equip, el de Gaurdiola. I el candidat que transmeti que és el més apte per continuar els èxits de Guardiola i de renovar el projecte del 2003, serà el guanyador de les eleccions.

Continuïtat no vol dir continuïsme, vol dir la candidatura que millor representi la garantia de seguir l’estela de l’èxit esportiu i la modernització i internacionalització d’un Barça global.

Aquests darrers dies, en plena setmana “horribilis” del govern Zapatero, hem tornat a sentir aquestes dues frases juntes a través d’alguns ministres.
Ahir, a la classe del curs sobre campanyes electorals que realitzem conjuntament amb la FUdG vaig referir-me a aquestes dues frases per explicar quin és el veritable paper de la comunicació en la política actual, sobretot en una època de campanya permanent.

El qui s’expresa d’aquesta manera, sol interpretar que la seva actuació política ha estat la correcta i que el que ha fallat ha estat l’etapa posterior, el moment de comunicar aquesta actuació a l’opinió pública.

Aquesta manera de pensar -molt habitual al segle XX- parteix de la idea que hi ha dues etapes diferenciades en la política actual: L’acció i la difusió.
L’acció, seria la realització de l’actuació política -la presa d’una decisió, projectes, etc.- i la difusió seria la manera com comuniquem aquesta acció a l’opinió pública, seria la comunicació.

Per això, si alguna actuació provoca un allau de crítiques per part de l’opinió pública o fins i tot, només incomprensió, molts polítics arriben a la conclusió que la primera etapa -l’acció- ha estat ben feta i que en canvi, l’error s’ha produït en la segona etapa -la difusió o comunicació- s’ha errat a l’hora de comunicar la nostra acció.

Aquest és un error terrible. En plè segle XXI, en l’era de la comunicació, no es pot separar acció i comunicació.
En la nostra acció està incorporada la nostra comunicació. És més, no hi ha acció sense comunicació.

No podem plantejar qualsevol projecte polític sense tenir incorporada l’estratègia de comunicació que plantejarem. No podem plantejar una acció política sense tenir en compte la comunicació que s’en derivarà i posteriorment mirar com ho comuniquem.
La comunicació és part central de la nostra acció, del nostre projecte polític.

Aquest és el veritable repte que planteja l’era de la comunicació, el posar la comunicació com a part central de la nostra acció, i no només en política.