El dilema del PSC

El PSC té un dilema. Un dilema complexa i amb una solució molt complicada.
Quin és el dilema?
Com defensar els interessos de Catalunya sense fer trontollar al partit germà, el PSOE.
Aquest dilema té una versió més actualitzada des de que governa la Generalitat de Catalunya:
Com ser percebuts pels catalans com a defensors dels interessos de Catalunya sense que la relació amb el PSOE s’en resenti

Les escenes d’enfrontament entre el PSC i el PSOE que hem viscut aquests darrers dies són intents de resoldre aquest dilema. Però el problema que té el PSC és de molt difícil solució.

Quan estava a l’oposició, el PSC tenia molt clar que la defensa dels interessos de Catalunya no passava per el que anomenàven victimisme, per el nacionalisme de Jordi Pujol sinó per el federalisme. Si l’estat espanyol s’encaminava cap a una espanya federal, l’encaix de Catalunya a Espanya es resoldria amb tranquilitat i harmonia.
De fet, era defensar els interessos de Catalunya amb tanta eficàcia com el PSOE andalús defensava els d’Andalusia.

L’any 2003 es van donar totes les condicions per a portar a terme el projecte de l’Espanya Federal, era la gran ocasió pel PSC i pel PSOE. A Catalunya hi governava el tripartit encapçalat per Pasqual Maragall i a Espanya, hi governava el federal José Luís Rodríguez Zapatero.
Però el que semblava una gran oportunitat, no es va saber aprofitar -per mil motius: l’Estatut, el PP, ETA, etc.-, i es va tornar al model clàssic, al model de Pujol, al peix al cove, al “victimisme”.

I en aquest escenari ens trobem, en l’escenari clàssic de negociació entre el govern espanyol i la Generalitat, però amb una diferència: A la Generalitat governa el PSC i al Govern central, hi ha el PSOE.

Fins on pot arribar el PSC per forçar un acord positiu? Pot arribar a votar en contra dels pressupostos?

Segons el meu humil punt de vista no. El PSC ha fet el que podia fer, ni més, ni menys.

Per què? Per què no fan un pas més?

Doncs, per què tant el PSC com el PSOE hi sortiríen perdent.
El PSC no es pot permetre votar en contra del PSOE, ja que la força del PSC es basa en concentrar el vot socialista a Catalunya, sigui del PSC com del PSOE.
Si mai el PSC fés una acció dura contra el PSOE, aquest estaria temptat de presentar la Federació Catalana del PSOE a unes eleccions. Els resultats que tindria no seríen espectaculars, però seríen els suficients per impedir que el PSC tornés a governar la Generalitat. El mateix passaria a l’inversa, el PSOE no es pot arriscar a dividir el seu vot a Catalunya en unes eleccions generals.

No es faran mal, per què tenen molt més a perdre que a guanyar. És com l’acudit del malalt que arriba al dentista i l’agafa fort pels testicles “Oi, que no ens farem mal, doctor?” Hi ha massa coses a perdre com per jugar amb foc.

Un cas similar té Convergència Democràtica de Catalunya amb Unió. És l’estira i arronsa fins al límit, però la corda mai es trenca. Per què tots dos i tenen més a perdre que a guanyar.

L’únic partit que va arribar a creuar la línia vermella tot i que les dues parts i perdíen va ser IC-IU. La seva divisó va ser letal. De seguida es van tornar a unir i presentar-se junt sota les sigles de ICV-EUIA. És l’exempole més recent dels avantatges de jugar amb foc.

El PSC continuarà buscant la solució al seu dilema, un dilema difícil de resoldre, però del que de moment, no en veurem la solució.

3 pensaments a “El dilema del PSC”

  1. és a dir, el psc posa per davant el psoe a catalunya. justa a la fusta. quina llàstima que no tothom ho vegi tant clar.

  2. Aquest any, a Figueres, per la nostra diada nacional i aprofitant el centenari de la creació de la bandera estelada, l’Ajuntament penjarà en un lloc important de la ciutat una senyera estelada.
    Aquest, un gest perfectament normal en qualsevol altre nació del món, com sempre, a casa nostra a generat un sèrie de complexos.
    Complexos, dels acomplexats de sempre, aquesta gent que encara li fa vergonya sentir-se català, ja que des de petits i no tant petits han “mamat” que el nacionalisme és “dolent”, que és la causa de tots els mals, i que la única ideologia “bona, casta i pura” és el comunisme, o en el seu defecte, el socialisme (ja que un polític demòcrata defensi el comunisme és una mica contradictori, oi).
    Complexos, d’aquells que mai s’ han sentit realment catalans, d’ aquells que per ells ser català és com ser soci del videoclub de la cantonada, i que la pàtria i la bandera que realment els fa venir trempera és l’espanyola, cap problema, per gustos els colors i tothom és lliure de pensar i sentir el que vulgui, però tothom, eh! els catalans nacionalment conscients també, i encara més a la nostra terra.
    Però el més greu de tot són els arguments que empren, ….que si l’estelada és il·legal….que si la majoria de figuerencs no ho volen…., senyors els figuerencs un cop cada quatre anys van a les urnes i diuen el que volen, i aquells que surten escollits a les urnes creen majories, i les majories decideixen, o el que passa és que els acomplexats tampoc creuen en la democràcia, que la democràcia només és bona quant guanyen els “teus”, a i per cert, que algú em digui en quin precepte legal es diu que la bandera estelada és il·legal.

  3. Hola Pau,
    Estic bastant d’acord.
    Però hi ha un element que no l’has comentat que penso que cal tenir en compte: el desgast.
    Al llindar del joc brut, però en part en una estrategia encertada (si més no amb resultats) i a diferencia del PP, el PSOE es pot permetre el luxe de jugar “a la puta i a la ramoneta” sabent que ho té tot de cara i amb la paella pel mànec. Sabent que temps i desgast juguen en favor seu.Per altre banda caldrà veure si aquest desgast el sabrem canalitzar els independentistes.
    Certament el PSC té un problema.
    Si en Pallach, aixeques el cap!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>