Comunicar l’educació (I)

Hi ha una escola en un poblet d’uns 500 habitants de l’Alt Empordà que enguany tindrà un centenar d’alumnes. Òbviament no tots els alumnes de l’escola del poble són del poble sinó que molts venen de la capital o d’altres pobles, i lògicament el centre ha hagut d’ampliar les seves instal·lacions per poder assumir tota la demanda.
Al poble del costat, a 3 Km de distància, més o menys amb la mateixa població, l’escola només té una vintena d’alumnes, i alguns dels nens del poble van a estudiar a Figueres.

Quin és el motiu d’aquesta diferència?

Es veu que a l’escola del primer poble hi ha un equip de mestres molt actiu i que té a tots els pares encantats. Així doncs, és el talent dels professors el que explica aquesta diferència.

No només això. El que explica la diferència és sobretot que ha anat corrent la veu que l’equip de mestres d’aquesta escola és molt bo i que el treball pedagògic d’aquests és molt interessant. Això ha fet que s’hagi anat estenent per tota la comarca el prestigi d’aquesta petita escola rural. I alhora això ha fet que gent que portava els nens a escoles de la ciutat hagin volgut matricular els seus nens a aquesta escola i d’aquí de l’èxit del centre i del problema per a Educació: cal ampliar les instal·lacions.
En definitiva, s’ha comunicat la bona feina d’aquesta escola rural, s’ha propagat.

L’èxit és doncs fruit de dos factors:

- La feina que porta a terme l’equip educatiu
- La difusió, la comunicació d’aquesta feina ben feta.

Em serveix molt aquesta anècdota per reflexionar sobre el paper de la comunicació en els serveis educatius del país, però també em serviria per reflexionar sobre la comunicació de tots els serveis públics.

Si ens hi fixem, només conceb una missió estratègica a la comunicació aquell que necessita modificar el comportament d’un grup de persones, aquell que necessita que la gent faci alguna cosa, és a dir, que la seva existència depèn del comportament d’un grup de persones.

Les empreses presten molta atenció a la comunicació i/o a la publicitat perquè necessiten compradors per als seus productes, serveis, etc. Els polítics que dirigeixen les institucions també intenten comunicar bé la feina que porten a terme perquè necessiten els votants per continuar dirigint les institucions.

Però hi ha tot un seguit d’institucions públiques que no donen una gran importància a la comunicació. És més, conceben la comunicació merament com un simple servei de premsa. Aquestes institucions són el que anomenem Serveis Bàsics: Educació, Sanitat, policies, bombers, etc.

Bàsicament, les institucions que tenen garantit el seu pressupost per part de l’estat o la comunitat autònoma i que difícilment pateixen retallades per la seva condició de serveis bàsics.

Aquests gairebé mai no comuniquen. I si algun s’anima a fer-ho -com el cas de l’escola rural, encara que involuntàriament- els resultats salten a la vista.

No és que no necessitin comunicar, és que potser ho necessiten més que les empreses i les institucions.

3 pensaments a “Comunicar l’educació (I)”

  1. M'has fet pensar en la història del Toni Puig i l'escola de Barcelona!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>