Zapatero i els drets
Sembla una ironia fer aquest post en un context com l’actual, però fa mesos que dono voltes al concepte de “drets” i d’”ampliació de drets” que utilitza sempre Zapatero, la seva veritable bandera.
Si per alguna cosa voldria ser recordat José LuÃs RodrÃguez Zapatero en un futur -tot i que la crisi segurament li taparà - és per ser el president que va ampliar els drets a la ciutadania espanyola. Quan Zapatero parla d’ampliació de drets es refereix a l’aprovació dels matrimonis homosexuals, la nova llei d’abortament, la del “divorci exprés”, i sobretot la nova llei de dependència.
El que em fa dubtar és si fa bé Zapatero en definir aquestes lleis com a “ampliació de drets”. Per què són “drets” realment? Tenim dret a exigir aquests canvis socials al govern o són més aviat “conquestes socials”?
Part de l’orÃgen del problema econòmic que tenim a sobre, és un problema de valors, de model de societat. Ens hem relaxat en excés i ens hem oblidat que les coses costen molt de guanyar. Que costa molt aconseguir-les i mantenir-les. Que les coses s’han de “conquerir” i defensar. Que no hi tenim “dret”. No és un dret, és una conquesta.
En aquest sentit, no sé si Zapatero ha fet bé al definir com a dret, a conquestes socials que costen d’aconseguir però sobretot, de mantenir. Per què, si és un dret, ja no es valora. Passa a ser una obligació de l’Estat defensar els drets. Els drets com a quelcom adquirit i inherent. No cal defensar-ho, ho tenim per llei. Hi tenim dret.
A diferència de la “conquesta” que com el seu nom indica, ha costat molt de guanyar. S’ha aconseguit, però sempre està en perill de ser perdut. La paraula conquesta dóna molta més trascendència, molt més dramatisme al fet en sÃ. Dóna la trascendència d’haver estat possible grà cies a un govern i que corre el perill de perdre’s si arriba un altre govern.
En canvi, si és un dret, la gent no se li planteja tant clarament la possiblitat de prerdre-ho. Fins i tot, quan és possible perdre-ho.
La simple terminologia ja ens crea el marc de referència que dona importà ncia al terme.
Tot ser fans de Lakhoff, sembla que a la Moncloa s’els hi ha oblidat alguna cosa.
Santi Garre
08/02/2010
Estimat Pau,
Em llegia aquest teu article al temps que em trobo a la biblioteca del Senat escrivint un treball acadèmic sobre el transfuguisme a Espanya.
Evidentment els noms i els cognoms són importants, només pel fet que tots els termes tenen les dimensions conegudes com denotació i connotació. Evidentment no és el mateix dir dret que conquesta. Però, en algun cas un dret mai ha estat una conquesta? I evidentment parlo dels drets que seran tots conquesta des del naixement de l’Estat liberal constitucional i dels quals el primer serà el dret a la vida(vull excloure evidentment un dret divà com el del monarca a l’antic règim).
Tal i com jo entenc la teoria constitucional dels drets, que d’altra banda es compartida per un ample espectre de la doctrina i juristes, avui ja no podem gaudir de nous drets fonamentals. Des de les formulacions dels drets de tercera generació lo únic que és possible configurar no és un nou catà leg de drets, sinó una nova dimensió d’un dret, ampliar-ne el contingut. És per això que la llei de dependència no crea nous drets en sentit estricte, amplia el contingut d’un dret fonamentalÃssim com és el dret a l’igualtat, ara efectiva. El dret al matrimoni entre persones del mateix sexe, no és un nou dret, és una nova expressió del contingut del dret a l’igualtat i concretament del prisma d’aquest dret que habilita la lliure configuració y desenvolupament de la personalitat…
Hem passat si t’hi fixes a un nou eix de variables, canvien les premisses i es redefineixen els conceptes: les conquestes no són drets, ara només són ampliacions del contingut essencial dels mateixos. Amb tot plegat, penso que si bé aquesta és la lÃnia de progrés, no penso que sigui possible una reconquista per part de l’Estat de les noves dimensions dels drets.
SI US PLAU, deixem de patir pels noms i cognoms i seguim en la lÃnia d’omplir de continguts els drets!