Aquests darrers dies, en plena setmana “horribilis” del govern Zapatero, hem tornat a sentir aquestes dues frases juntes a través d’alguns ministres.
Ahir, a la classe del curs sobre campanyes electorals que realitzem conjuntament amb la FUdG vaig referir-me a aquestes dues frases per explicar quin és el veritable paper de la comunicació en la política actual, sobretot en una època de campanya permanent.

El qui s’expresa d’aquesta manera, sol interpretar que la seva actuació política ha estat la correcta i que el que ha fallat ha estat l’etapa posterior, el moment de comunicar aquesta actuació a l’opinió pública.

Aquesta manera de pensar -molt habitual al segle XX- parteix de la idea que hi ha dues etapes diferenciades en la política actual: L’acció i la difusió.
L’acció, seria la realització de l’actuació política -la presa d’una decisió, projectes, etc.- i la difusió seria la manera com comuniquem aquesta acció a l’opinió pública, seria la comunicació.

Per això, si alguna actuació provoca un allau de crítiques per part de l’opinió pública o fins i tot, només incomprensió, molts polítics arriben a la conclusió que la primera etapa -l’acció- ha estat ben feta i que en canvi, l’error s’ha produït en la segona etapa -la difusió o comunicació- s’ha errat a l’hora de comunicar la nostra acció.

Aquest és un error terrible. En plè segle XXI, en l’era de la comunicació, no es pot separar acció i comunicació.
En la nostra acció està incorporada la nostra comunicació. És més, no hi ha acció sense comunicació.

No podem plantejar qualsevol projecte polític sense tenir incorporada l’estratègia de comunicació que plantejarem. No podem plantejar una acció política sense tenir en compte la comunicació que s’en derivarà i posteriorment mirar com ho comuniquem.
La comunicació és part central de la nostra acció, del nostre projecte polític.

Aquest és el veritable repte que planteja l’era de la comunicació, el posar la comunicació com a part central de la nostra acció, i no només en política.