Estàvem atents a l’any 1984. Quan va arribar l’any però no la profecia, els americans reflexius es van lloar cantant en veu baixa. S’havien mantingut fermes les arrels de la democràcia liberal. Fos on fos el terror, almenys nosaltres no havíem estat visitats pels malsons orwellians.
Però ens havíem oblidat que costat per costat de la negra visió de George Orwell, n’hi havia una altra -una mica més vella, lleugerament menys coneguda, igualment esgarrifosa: Un món feliç, d’Aldous Huxley.

Orwell ens adverteix que serem vençuts per una opressió imposada externament. Però en la visió de Huxley no hi ha cap Germà Gran per privar a les persones de la seva autonomia, maduresa i història. Tal com ell ho veia, les persones arribaran a estimar la seva opressió, a adorar les tecnologies que anul·len les seves capacitats de pensar.

El que Orwell temia eren aquells que prohibirien els llibres.
El que Huxley temia era que no hi hauria cap raó per prohibir un llibre, per què no hi hauria ningú que en volgués llegir cap.
Orwell temia els qui ens privarien de la informació. Huxley temia els qui ens en donarien tanta que ens reduirien a la passivitat i a l’egoisme.
Orwell temia que la veritat se’ns amagaria. Huxley temia que la veritat s’ofegaria en un mar d’irrellevància.
Orwell temia que esdevindríem una cultura captiva. Huxley temia que esdevindríem una cultura captiva. Huxley temia que esdevindríem una cultura trivial, preocupada per un equivalent de sensacionetes: el ralet, ralet i tocar i parar.

Tal com va remarcar Huxley a El Món feliç tornat a visitar “Els defensors de les llibertats civils i els racionalistes que sempre estan a l’aguait per combatre la tirania van oblidar-se de tenir en compte l’apetit gairebé infinit de l’home per les distraccions”

A 1984, afegí Huxley, les persones són controlades mitjançant el dolor. A Un Món feliç, són controlades mitjançant el plaer.

Resumint, Orwell temia que ens destruís el que odiem. Huxley temia que ens destruís el que estimem.

Aquest llibre tracta de la possibilitat que fos Huxley qui tingués raó i no Orwell.

Prefaci del llibre “Divertim-nos fins a morir” de Neil Postman