El cop de timó de LaportaEl golpe de timón de Laporta

Jaume-Ferrer-Laporta

El president sortint del Barça, Joan Laporta ha realitzat un gir inesperat en la pre-campanya electoral del Barça. Ha anunciat que es desentén de la candidatura d’Alfons Godall i que ara recolza a Jaume Ferrer com a candidat hereu del “laportisme”.
Alguns han vist en aquest cop de timó, una tàctica per tal que Ferran Soriano i Godall puguin presentar-se junts però sense ser només els representants del “laportisme”. Jo crec que no.
Segons el meu humil punt de vista, la reacció de Laporta és un clar exemple del tarannà del personatge. Lo important, però és analitzar la seqüència:

Joan Laporta, obligat pels estatuts del club, ha d’abandonar aquest any la presidència del Barça. A l’espectativa del seu possible pas a la política, decideix no passar en un segon terme durant l’últim any del mandat per tal de potenciar a un candidat continuïsta. És més, vol aprofitar l’aparador que dona el millor equip del món per consolidar la seva imatge pública fins l’últim dia.
Quan han d’engegar la maquinària electoral, veu que el seu candidat preferit -Xavier Sala i Martin- no és recolzat per la junta directiva i que sorgeix un candidat de dins la junta en contra de la voluntat del president – Jaume Ferrer.

Davant d’aquest fet, Laporta proposa al seu amic de la infància Alfons Godall com a candidat continuïsta en vistes a ser un home de consens que pot tornar a unir el “laportisme”.

Però l’experiment Godall falla. Per dos motius: Per la negativa de Jaume Ferrer a retirar la seva candidatura i per les poques opcions de victòria que les enquestes otorguen a Godall.

Godall, davant l’evidència, proposa l’alternativa més viable per fer intentar frenar al Sandro Rosell, el candidat amb més opcions de guanyar les eleccions: proposa unir el laportisme -Godall, Yuste, Sala i Martín, etc.- amb Ferran Soriano. Aquesta era una opció.
Per què si alguna cosa té el laportisme, és la seva herència, però no hi ha ningú potent que el pugui encapçalar. En aquest sentit era una bona opció.

Fins que apareix Laporta i trenca amb Godall i aposta per Ferrer. Aquest trencament es produïria per què Laporta encara no ha perdonat a Soriano el que va passar després de la moció de censura.
Alguns han vist en aquest cop de timó, una jugada per tal que Soriano i Godall puguin presentar-se junts però sense ser només els representants del “laportisme”. No ho veig clar, ja que de tot aquest incident, la imatge de Laporta ha sortit molt tocada i no crec que l’interessi gaire això, si vol fer carrera política.

La cronologia dels fets ha estat un seguit de desgavells, que reafirmen la dificultat d’alguns líders per acabar bé la seva presidència.

Jo sempre que m’ho demanen ho recordo a tot governant:

“Allò important no és guanyar les eleccions sinó garantir la continuïtat del projecte. Els veritables líders són els que s’asseguren que el seu projecte continua sense ells. I això vol dir, preparar molt bé la successió”
Jaume-Ferrer-Laporta

El presidente saliente del Barça, Joan Laporta ha realitzado un giro inesperado en la precampaña electoral del Barça. Ha anunciado que se desentiende de la candidatura deAlfons Godall y que ahora apoya a Jaume Ferrer como a candidato delfín del “laportismo”.
Es interesante analizar la secuencia de los hachos:

Joan Laporta, obligado por los estatutos del club, ha de abandonar este año la presidencia del Barça. A la espectativa de su posible paso a la política, decide no pasar a un segundo plano durante el último año del mandato para potenciar a un candidato continuïsta. Es más, quiere aprovechar la proyección que dá el mejor equipo del mundo para consolidar su imagen pública hasta el último dia.
Cuando se vé obligado a arrancar la maquinaria electoral, vé que su candidato preferido -Xavier Sala i Martin- no tiene el apoyo de la junta directiva y además sale un candidato de dentro mismo de la junta en contra de la voluntad del presidente – Jaume Ferrer.

Ante estos hechos, Laporta propone al su amigo de la infancia Alfons Godall como candidato continuïsta en vistas a ser un hombre de consenso que puede volver a unir al “laportismo”.

Pero el experimento Godall falla. Por dos motivos: Por la negativa de Jaume Ferrer a retirar su candidatura y por las pocas opciones de victoria que las encuestas otorgan a Godall.

Godall, ante la evidencia, propone la alternativa más viable para intentar frenar a Sandro Rosell, el candidato con más opciones de guanar las elecciones: propone unir el laportismo -Godall, Yuste, Sala i Martín, etc.- con Ferran Soriano. Esta era la opción.
Porqué si alguna cosa tiene el laportismo, es su herencia, pero no hay nadie potente que la pueda encabezar. En este sentido era una buena opción.

Hasta que aparece Laporta y rompe con Godall y apuesta por Ferrer. Esta ruptura se produciria por qué Laporta aún no ha perdonado a Soriano lo que pasó después de la moción de censura.

Algunos han visto en este golpe de timón, una jugada para que Soriano y Godall puedan presentarse juntos pero sin ser sólo los representantes del “laportismo”. No lo veo claro, ya que de todo este incidente, la imagen de Laporta ha salido muy tocada y no creo que esto le interese mucho si quiere hacer carrera política.

La cronologia de los hechos ha sido un desastre, que reafirma la dificultad de algunos líderes para acabar bién su presidencia.

Yo siempre que me lo piden lo recuerdo a todo governante:

Lo importante no es ganar las elecciones sinó garantizar la continuitad del proyecto. Los verdaderos líderes son aquellos que se aseguran que su proyecto continua sin ellos. Y esto significa, preparar muy bién la sucesión

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>