El moment decisiu de la crisiEl momento decisivo de la crisis

images

Sempre recordo l’expressio de Mario Vargas Llosa: “Cuando se jodió el Perú?”

Aquesta expressió em va molt bé per explicar que en qualsevol trajectòria de país, personal, professional, de ciutat, etc. hi ha un moment decisiu , a partir del qual els esdeveniments es precipiten d’una manera inevitable. És el moment decisiu, el que accelera els esdeveniments.
Obviament, Vargas Llosa es referia a aquell moment a partir del qual el Perú va començar a anar malament.

En el darrer episodi de la crisi que estem patint i que ha provocat les dràstiques mesures que està portant a terme Zapatero, tembé hi va haver un “moment decisiu” segons el meu humil punt de vista. Un moment a partir del qual els esdeveniments es precipiten i Zapatero ja no té marxa enrera.
Un moment que té molta relació amb la comunicació i que el podríem situar en algún moment del matí del passat 25 d’abril del 2010 i s’acceleraria el 2 de maig del mateix any.

El 25 d’abril, José Luis Rodríguez Zapatero es va comprometre a aportar al rescat de Grecia 2500 milions d’euros en prèstecs i el 2 de maig, es va comprometre a aportar 9.792 milions d’euros. La part que li correspón en funció del seu pés dins de les economíes europees. Fins aquí tot normal.

I per què doncs és el moment decisiu?

Per la comunicació. Pels missatges que involuntariament va llançar Zapatero. Aquí va començar tot.

Zapatero va ser el primer a comprometre l’ajuda a Grècia. Amb una facilitat inexplicable en un país amb un 11% d’endeutament.

La perplexitat de l’alegria espanyola es va tornar preocupació quan Alemanya i França -entre altres- es mostràven reticents a fer els prèstecs a Grècia sense oferir garantíes de contenció econòmica. I és que no es van comprometre a ajudar a Grècia fins que no van tenir les garantíes d’unes reformes econòmiques “draconianes”. A diferència de “l’alegria” espanyola.

I aquí està la clau. En els missatges que es van donar al comprometre’s a ajudar a Grècia sense ni tan sols pensar-s’ho, justament un dels països més malalts de la zona euro.
Amb aquesta alegria, Zapatero va llençar dos possibles missatges als mercats i als socis europeus:

– O bé, actuava amb una absoluta frivolitat, i això era un missatge terrible per als mercats: no faria les reformes necessàries i encara pitjor, semblava no ser conscient de la gravetat de la situació a la que es trobava el seu país. És a dir, el apís només podia enpitjorar.

– O bé, recolzava efusivament el prèstec grec -sense pensar-s’ho- per què sabia que Espanya anava al darrera. Involuntàriament estava llançant el missatge als mercats: darrera de Grècia anem nosaltres, per això no hi poso cap condició, per què a mi també m’ajudin.

A partir, d’aquí, es precipiten els esdeveniments. Primer a la borsa, després la retallada… i el que vindrà.

Fixeu-vos que tot té a veure amb la comunicació, amb els missatges que inconscientment llancava l’actuació de Zapatero.

Ai, la comunicació…images

Siempre recuerdo la expresión de Mario Vargas Llosa: “¿Cuando se jodió el Perú?”

Esta expresión me va muy bién para explicar que en cualquier trayectoria de país, personal, profesional, de ciutat, etc. hay un momento decisivo , a partir del cual los acontecimientos se precipitan de una manera inevitable. Es el momento decisivo, el que acelera los acontecimientos.
Obviamente, Vargas Llosa se referia a aquel momento a partir del cual Perú empezó a ir muy mal.

En el último episodio de la crisis que estamos sufriendo y que ha provocado las drásticas medidas que quiere aprobar Zapatero, también hubo un “momento decisivo” según mi humilde punto de vista. Un momento a partir del cual los acontecimientos se precipitan y Zapatero ya no tiene marchaa atrás.
Un momento que tiene mucha relación con la comunicación y que lo podríamos situar en algún momento de la mañana del 25 de abril del 2010 y se aceleraria el 2 de mayo del mismo año.

El 25 d’abril, José Luis Rodríguez Zapatero se comprometió a aportar al rescate de Grecia 2500 millones de euros en prestamos y el 2 de mayo, se comprometió a aportar 9.792 millones de euros. La parte que le corresponde a España en función de su peso dentro de las economías europeas. Hasta aquí todo normal.

Y por qué pués es el momento decisivo?

Por la comunicación. Por los mensajes que involuntariamente lanzó Zapatero. Ahí empezó todo.

Zapatero fué el primero en comprometerse en ayudar a Grecia. Con una facilidad inexplicable en un país con un 11% de endeudamiento.

La perplejidad de la alegria española se volvió preocupación cuando Alemania y Francia -entre otros- se mostraban reticentes a hacer el préstamo a Grècia si no ofrecían garantías de contención económica. Y es que no se comprometierona a ayudar a Grecia hasta que no tubieron las garantías de unas reformas económicas “draconianas”. A diferéncia de “la alegria” española.

Y ahí está la clave. En los mensajes que se dieron al comprometrerse a ayudar a Grecia sin ni tan solo pensarlo, justamente uno de los países más enfermos de la zona euro.
Con esta alegria, Zapatero lanzó dos posibles mensajes a los mercados y a los socios europeos:

– O bién, actuaba con una absoluta frivolidad, y esto era un mensaje terrible para los mercados: no haría las reformas necesarias y aún peor, parecía no ser consciente de la gravedad de la situación a la que se encontraba su país. Es decir, España sólo podía empeorar.

– O bién, apoyaba efusivamente el préstamo griego -sin pensarlo- por qué sabia que España iba detrás. Involuntariamente estaba lanzando el mensaje a los mercados: destrás de Grecia vamos nosotros, por esta razón no pongo ninguna condición, para que a mí también me ayuden.

A partir, de aquí, se precipitan los acontecimientos. Primero en la bolsa, después el recorte… y lo que vendrá.

Fijaros que todo tiene que ver con la comunicación, con los mensajes que inconscientemente lanzaba la actuación de Zapatero.

Ai, la comunicación…

6 pensaments a “El moment decisiu de la crisiEl momento decisivo de la crisis

  1. I per acabar-ho d’adobar, la providència fa que Gibbs parli d’una trucada un dia abans de l’anunci de la retallada. Que no ve de la trucada. Però la gent ho interperta així. U

  2. Si Albert, crec que lo de la trucada d’Obama mereix un post. Com pots permetre donar la imatge que t’obliguen a actuar?

  3. Pau, muy bueno el post. Los primeros en ofrecerles el préstamo sin garantías de reformas en Grecia y teniendo uno de los mayores endeudamientos de la UE. Si un ciudadano normal intuye por donde van los tiros, imagínate los mercados. No lo hubiese explicado mejor. Y lo de la llamada de Obama no tiene nombre.

  4. Jo crec que no va ser inconscientment. Com si fos una timba de póker. ZP diu “jo hi vaig”, perquè la seva comunicació va cap els altres jugadors de la partida (els que sí tenen calés). El problema és que els que financem la partida (tots nosaltres) no podem entendre aquesta frivolitat perquè ens ha ignorat en tota la seva comunicació, i ens menysté.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>