Article publicat a l’Hora Nova

Cap de setmana de contrastos a Catalunya. Ni el millor guionista ho podia haver fet millor. Mostrar en 24 hores dues explosions públiques de les dues ànimes que avui corren a casa nostra. La manifestació de reafirmació nacional –tot i ser plantejada contra la sentència del Tribunal Constitucional- i la celebració espanyola del Mundial de futbol.
En 24 hores una exhibició d’amdós sentiments, que té continuïtat en els balcons de totes i cadascuna de les ciutats de Catalunya.

La casualitat de que els dos fets coincideixin mostren encara amb més claretat el que està passant a la societat catalana. Els sentiments de pertinença són més o menys els mateixos que fa uns anys, però les posicions es tensen. Els terrenys intermitjos van desapareixent. La claretat s’accentua. I això és bó o és dolent? Depèn.

Em centraré en la manisfestació de dissabte per què crec que és molt més rellevant política i socialment que la celebració d’un títol futbolístic. Dissabte passat, hi havia moltíssima gent a Barcelona. I no per a celebrar res sinó per a llançar un missatge molt clar a la societat espanyola i un altre, a la classe política catalana.

Als polítics catalans els va dir ben clarament que la centralitat política a Catalunya s’està movent. Que el centre polític, que el sentiment de molta gent que es definia com a catalanista s’està desplaçant cap al sobiranisme. Que cada vegada més, els votants volen senyals clars dels polítics, volen posicionaments més nítids. I també, que volen fets.

I a la societat espanyola, bona part de la societat catalana li està dient que els vincles que els uneixen a Espanya cada vegada són menys forts. Una bona part dels catalans, cada vegada viuen més d’esquenes a Espanya. No es senten respectats. És més, es senten despreciats. És l’anomenat “desapego”. L’allunyament d’Espanya. Això que abans era minoritari, cada vegada és més majoritari, per molta “roja” que hi hagi. En aquest sentit, no és casual que el Parlament acabi prohibint la “Fiesta nacional”.

Aquests dos fets. Aquest allunyament d’Espanya i aquesta voluntat de reducció dels espais compartits, de l’ambivalència, és un problema important per els dos grans partits catalans. Ja que són partits centrals que recullen el suport de persones amb sensibilitats molt diferents. I els serà molt difícil continuar mantenint l’equilibri, ja que la majoria de gent ja no “compra” aquest sí però no. El partit que governi a partir de la tardor i hagi de gestionar la voluntat de la majoria dels catalans, tindrà problemes per mantenir aquest equilibri. És a dir, mantenir Catalunya com un sol poble alhora que no es provoca més frustració entre bona part de la societat.

I encara que no els hi sembli després de l’exaltació patriòtica-futbolera, Espanya com a país té un problema. I haurà d’encarar-lo un moment o altre. No és intrascendent que cada vegada més catalans no es sentin vinculats a Espanya. És un problema i gros.
No pot estar tranquil un país en el qual cada vegada més ciutadans d’una part d’ell, viuen d’esquenes a aquest, és més, el veuen com algú contrari als seus interessos.
Això a la llarga té molta trascendència. A la curta potser no es veu, però a la llarga sí.

La relació entre Catalunya i Espanya no deixa de ser com totes les relacions, en el que el trencament sempre vé precedit del distanciament. I un cop el distanciament és profunt, la reconciliació esdevé impossible. Ens trobem en un moment en el que bona part de Catalunya s’està distanciant d’Espanya. També una bona part d’Espanya s’està distanciant de Catalunya. I tots sabem que passa després del distanciament.
Dissabte, la part dèbil de la relació, va avisar a l’altra, va dir-li clarament que les coses no van bé, que la relació no funciona. Ara, és l’altra que haurà de moure fitxa. I haurà de mesurar molt bé el pas que dona. Està en risc el futur de la relació.