M’ho ha passat la Nadeia Balsalobre. És la foto del viatge d’Aznar a Melilla, un viatge amb un fort contingut simbòlic. És una d’aquelles fotos que diuen moltes coses. Jo no crec que sigui un gest despectiu. És bastant més. És l’evolució de l’Aznar com a personatge. Estic segur que és fruït de l’evolució interna que ha patit des de que va deixar la presidència del govern. Ja els darrers mesos del seu mandat tenia aquest aire de desvalgut. Si us fixeu en la foto, no només li costa donar la mà sinó que fins i tot somriure li costa.

És la mà, és el cabell, és el tó quan parla. En definitiva, és la seva comunicació, el seu estat emocional. És tot menys les seves idees. Crec que és l’únic que no ha canviat.

La sensació que em dona és que està de tornada, té les mateixa convicció ideològica però no la mateixa força física. Està com si flotès, com si se li acabéssin les forces. La seva posada en escena comunica cansament a diferència del que era habitual en ell. No m’imagino a l’Aznar dels anys noranta donant la mà d’aquesta manera, flàcida. L’Aznar dels 90, l’hagués donat amb força, molta força. Tampoc m’imagino el José Maria Aznar del “Váyase sr. Gonzalez” pentinant-se coquetament el tupé com ara.

Són les formes. El fons és el mateix, però les formes denoten que encara que no s’ho cregui, està de retirada.

Te voy a dar el dedo, pero poco más…