Al 1994, Bill Clinton també va perdre estrepitosament les eleccions legislatives de mitjà de mandat. Després de la seva victòria al 1992, els republicans es van fer amb el control del Congrés a les eleccions del 1994. Va assolir la presidència del Congrès Newt Gingrich i el fill d’una nissaga política va esdevenir governador de Texas, després de guanyar a la incombustible governadora demòcrata.

Per més paralelismes, en els primers anys de la seva primera legislatura, Clinton també va partir un desgast important per un intent de reforma sanitària, el Medicare.

Però Clinton va saber llegir el resultat d’aquelles eleccions i va actuar en conseqüència. El resultat, va aconseguir guanyar les eleccions de 1996 i revalidar còmodament el seu mandat. Què va fer?

L’únic que podia fer si volia mantenir-se al poder: Entendre que el centre polític als EEUU està al centre-dreta -per no dir a la dreta- i per tant, aproximar-se a aquest centre electoral, que no és res més que acostar-se allà on hi ha la majoria social. Per aconseguir-ho va repescar al seu estratega Dick Morris i va posar en pràctica la teoria més innovadora d’aquest: la triangulació. Una veritable màquina per acostar-se al centre.

A més, a l’igual que es trobarà Obama, Clinton va fer de la necessitat, virtut. No només es va acostar a “temes” republicans per interès electoral sinó que era de les poques coses que podria fer amb llibertat, ja que la majoria republicana al Congrès li dificultaria qualsevol proposta “liberal” en canvi, les propostes o temes conservadors -encara que siguin tocats de manera “liberal” (triangulació)- difícilment podíen ser rebutjats per la majoria republicana.

En definitiva, Obama té una sortida o si més no, un exemple inspirador.