ERC i el tripartit (2003-2006)ERC y el tripartito (2003-2006)

Acte formal de la pr

Després dels resultats del 28-N, sembla bastant clar que el resultat d’ERC en aquestes eleccions tenen molta relació amb el tripartit, amb el govern d’esquerres que van formar d’ençà l’any 2003. En aquests set anys, ERC ha caigut en alguns errors que sens dubte ajuden a explicar com s’arribat al resulta del 2010. Intentaré explicar-ho en una breu sèrie de posts. Avui és el primer.

Ens situem a l’octubre del 2003.

Al cap d’unes setmanes de negociacions, ERC decideix fer Pasqual Maragall president de la Generalitat de Catalunya, després que Artur Mas guanyés contra tot pronòstic les eleccions i les esquerres aconseguíssin un magnífic resultat gràcies al creixement d’ERC. El cicle que havia començat al 1999 s’havia consolidat.

El principal error d’ERC en aquell moment va ser no llegir bé el resultat electoral. Això vol dir que no havia de fer el tripartit? No. Vol dir que havia de saber d’on li veníen els vots. Bona part del creixement de vots del període 1999 al 2003 (més 270.000 vots i 11 diputats) es va produïr per l’increment de nous votants, molts provinents de CiU i de l’abstenció descontents amb el pacte entre Pujol i l’Aznar amb majoria absoluta i cansats del cicle conservador espanyol. També va ajudar el pas cap a ERC, que mesos abans havia fet el Secretari General de CDC, Pere Esteve. Eren votants, particularment nacionalistes.
Així doncs, tenim un partit que decideix fer un govern d’esquerres tenint clar que una part important del seu electorat recent no té en l’eix dreta/esquerra la seva prioritat.

Els dirigents convergents i alguns mitjans llancen dures acusacions contra la decisió d’ERC i això provoca que els dirigents d’ERC vulguin justificar el pacte remarcant el seu perfil d’esquerres. En tot això, es produeix el “Cas Perpinyà” que suposa l’expulsió del govern del líder del partit .

Aquests fets, més alguna sortida de tó per part d’algun conseller d’ERC -i al final, el vot negatiu a l’Estatut- tenen una greu conseqüència al meu entendre: la majoria de ciutadans percebíen a ERC com al partit més a l’esquerra de Catalunya (segons CIS i CEO), és dir, com a un partit que competía amb altres partits socis -PSC, ICV- per un espai electoral -esquerra- però que no competia per l’espai més vulnerable en aquells moments: l’espai horfe de CiU, el centre nacionalista que tot just començava una llarga travessia pel desert.
Això va provocar que durant el període (2004-2006) l’èxode de votants que havíen votat a CiU anteriorment no només no s’accelerés sinó que es frenà en sec.
ERC, en comptes de posar un “pont de plata” per a tots aquells votants que es sentíen orfes després del pas de CiU a l’oposició, tal com havia fet abans de les eleccions amb un gran èxit ( més de 250.000 vots) van construïr un “fossat simbòlic” a l’entorn de l’eix esquerra/dreta que impedia que s’hi acostéssin electors “convergents”. ERC va dessistir d’anar a conquerir l’espai electoral de CiU en el moment més crític de la història de la federació. Va desistir de lluitar per gran part de l’espai central de Catalunya.
Podent ser Macià, va decidir ser Companys.

Els electors de CiU no van trobar cap “cant de sirena” que els distregués durant la llarga travessa del desert. I segurament per això, van continuar fidels a la federació durant la seva travessa. Just quan l’espai electoral convergent era més vulnerable per a ser conquerit, els tres socis del govern i sobretot, el que tenia més opcions al tenir la clau de la porta principal -el nacionalisme- van desistir i van decidir competir tots tres pel mateix espai electoral. Renunciar al centre, aquest per a mi va ser el primer i gran error d’ERC.

A partir d’aquesta errada, es comença a entendre els resultats actuals.

3 pensaments a “ERC i el tripartit (2003-2006)ERC y el tripartito (2003-2006)

  1. Com algun cop hem comentat, jo situe el factor Perpinyà com un dels més determinants de la cosa. El líder, una figura oberta, carismàtica i valorada, va haver de sortir per la porta del darrere del Govern, cosa que va marcar el devenir del primer tripartit de forma definitiva.

    La insistència en l’eix dreta-esquerra tampoc la vaig vore tan evident, però sí que és cert que va calar en certs sectors, ben alimentats per certa “propaganda”. Ara bé, ja hi arribaràs, però per mi la clau de volta està en què tothom entenia el primer Govern en 2003, hi estigués d’acord o no. Molta menys gent va entendre el segon pacte en 2006.

    Se’ls hi podria dir… És el relat, estúpid!

  2. Pau, el teu raonament és aplastant. És una llàstima que ERC no hagi aprofitat una oportunitat que potser no la tornaran a tenir. En fi, en un partit assembleari els militants no poden assenyalar cap dirigent. Són les bases d’ERC qui han decidit aquest camí. Un camí a on han posat barreres per la gent del catalanisme de centre.

  3. Cento,
    totalment d’acord. Penso tractar-ho en un nou post.
    Joan,
    Era la gran oportunitat d’ERC. Trigaran molt a tenir-ne una altra igual.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>