Emmarcar (I)Enmarcar (I)

images

No ho he pogut evitar. Després de molt de temps d’evasions, finalment m’he decidit a escriure sobre conceptes habituals de la comunicació política.
Fa temps que crec que molta gent que escriu sobre comunicació política utilitza conceptes sense tenir gaire clar el significat d’aquests. Fa falta llegir més a Ludwig Wittgenstein a casa nostra. És molt important el significat de les paraules. Qui domina el llenguatge domina el món.

Últimament he vist com es confoníen conceptes com marcs mentals, relat, discurs o agenda setting. Es confòn discurs per relat, marcar l’agenda per construïr marcs mentals, etc.
I m’agradaria posar el meu granet de sorra en aquest debat. És una visió personal, no pretenc donar lliçons a ningú. Només explico el meu punt de vista.

Segons el meu punt de vista -explicat en el meu primer llibre “L’estratègia electoral” ed. UOC- totes aquests conceptes tenen un únic objectiu:
Definir el terreny de joc en el que es desenvoluparà la confrontació electoral. Aquest és l’objectiu de cadascuna d’aquestes teoríes o tècniques. Tenir un posicionament favorable davant la resta de contrincants el dia de les eleccions.

Què els diferencia doncs?

La dificultat, però sobretot, el factor temporal. El factor temps és clau en la utilització de cadascuna d’aquestes tècniques. N’hi ha que es poden portar a terme en pocs dies i n’hi ha que requereixen anys. Per tant, no podem equivocar-nos de concepte quan parlem de tot això.

L’agenda-setting o establir l’agenda.

És la tècnica més comuna i més inmediata. La teoria popularitzada per Maxwell McCombs i Donald Shaw estableix que a través dels mitjans de comunicació de masses, certs “temes” (issues) poden esdevenir centrals per a bona part dels votants a l’hora de decidir els seu vot. És a dir, que certs “temes” acaben definint el terreny de joc en el que es jugarà l’elecció. Marcar l’agenda és el que intenten constantment els governs i els mitjans de comunicació: establir els temes que volen que la ciutadania consideri importants, cabdals, a l’hora d’anar a les urnes. Es pot marcar l’agenda de temes en un període relativament curt -dies, mesos- . En aquest sentit, el factor temporal no és clau. Però marcar l’agenda no és construïr marcs mentals. És només aconseguir que uns temes dominin l’agenda pública durant un període relatiu de temps.

L’espiral del silenci

Quan aquests temes no només no desapareixen de l’agenda pública sinó que s’estan consolidant entre l’opinió pública és que s’està activant una “espiral del silenci”.
La teoria de l’espiral del silenci va ser creada per la sociòloga Elisabeth Noëlle-Neumann i es basa en els climes d’opinió en el sí de les societats.
L’home és un ésser sociable i com a tal, té un sisè sentit per percebre quines opinions són majoritàries en el sí d’una societat. Per por a l’aïllament social, al rebuig, l’individu que té una opinió diferent a la majoritària en segons quins temes, tendeix a amagar-la i per contra, l’individu que és conscient que la seva opinió és coincident amb la majoria, tendeix a exposar-la obertament. Així doncs, les opinions minoritàries tendeixen a amagar-se i les opinions majoritàries tendeixen a mostrar-se iniciant el que s’anomena espiral del silenci. Que no és res més, que una tendència a percebre com a majoritaris, centrals, certs “temes” i opinions en el sí d’una societat. Bàsicament per què tenen una doble amplificació: la dels partidaris -que els expressen obertament- i el silenci dels contraris -que tendeixen a callar-ho per por al rebuig. Això provoca que certs punts de vista, certs “temes” s’acabin consolidant en el sí d’una societat com a importants.
L’espiral del silenci és quelcom bastant més sòlid en el temps que l’agenda-setting. Les opinions no són temporals, estan consolidades durant un període mitjà-llarg -mesos, anys- de temps.

Framing o marcs mentals

Això ja són “palabras mayores”. És la construcció d’un enfocament determinat a l’hora de veure el món compartit per una part de la societat.
Són estructures sòlides en el temps que articulen a una societat i requereixen molts anys per a construïr-les. Són la consolidació temporal de l’espiral del silenci. Són les ulleres a través de les quals veuen el món una majoria de la societat. Per dir-ho més clarament, són els “valors” a través dels quals una bona part de la societat es reconeix. Aquests poden ser valors conservadors, progressistes o nacionalistes. Són els que defineixen a una gran part de la societat. No tota, però sí la majoria. I per a construïr-ho, es necessiten anys i molts d’esforços. És cert que el llenguatge que utilitzem emmarca -com decriu Lakoff- però construïr un marc mental va més enllà del llenguatge, si bé el necessita irremediablement.
Per tal que s’entengui millor, els marcs o estructures que defineixen la visió del món d’una societat, és el que popularment considerem “sentit comú”.
El sentit comú és variable en cada societat i no és res més que allò que el conjunt de la societat reconeix com a “normal”. És evident que el que es considera “sentit comú” als EEUU és diferent que a França o Italia. I aquesta diferència vé marcada per aquestes estructures sòlides en el temps i tant complicades de construïr.
Políticament, a Catalunya hi ha un frame que defineix el conjunt de les eleccions al Parlament de Catalunya. I el va descriure molt bé Jordi Pujol en la seva primera campanya electoral a través de l’eslògan que va utilitzar: “Catalunya, no pot ser una sucursal”.
Aquest frame encara està present a les eleccions catalanes i dona un avantage de partida als partits nacionalistes en les eleccions al Parlament.
I és que la consolidació d’un frame o marc que t’afavoreixi, el que t’està proporcionant és un avantatge permanent, un posicionament millor en la confrontació electoral.
Tal com deia al principi, es tracta d’això, de definir el terreny de joc. La diferència està en la consolidació del terreny. Amb l’agenda-setting podem definir un terreny de joc en poc temps, amb l’espiral del silenci, ja està bastant construït i amb els marcs mentals, el terreny de joc està molt definit i estructurat, i només podem adaptar-nos-hi.

Espero poder desenvolupar-ho més en un segon post.

images

No lo he podido evitar. Después de mucho de tiempo de evasiones, finalmente me he decidido a escribir sobre conceptos habituales de la comunicación política.
Hace tiempo que creo que mucha gente que escribe sobre comunicación política utiliza conceptos sin tener muy claro el significado de estos. Hace falta leer más a Ludwig Wittgenstein. Es muy importante el significado de las palabras. Quien domina el lenguaje domina el mundo.

Últimamente he visto como se confundían conceptos como marcos mentales, relato, discurso o agenda setting. Se confunde discurso con relato, marcar la agenda con construïr marcos mentales, etc.
Y me gustaria poner mi granito de arena en este debate. Es una visión personal, no pretendo dar lecciones a nadie. Sólo explico mi punto de vista.

Según mi punto de vista -explicado en mi primer libro “L’estratègia electoral” ed. UOC- todos estos conceptos tienen un único objectivo:
Definir el terreno de juego en el que se desarrollará la confrontación electoral. Este es el objectivo de cada una de estas teorías o técnicas. Tener un posicionamiento favorable ante el resto de contrincantes el dia de las elecciones.

Si así es, ¿Qué las diferencia?

La dificultad, pero sobretodo, el factor temporal. El factor tiempo es clave en la utilización de cada una de estas técnicas. Unas se pueden llevar a cabo en pocos dias y otras requieren meses y años. Por tanto, no podemos equivocarnos de concepto cuando hablemos de esto.

La agenda-setting o establecimiento de la agenda.

Es la técnica-teoria más comuna y más inmediata. La teoria popularizada por Maxwell McCombs i Donald Shaw establece que a través de los medios de comunicación de masas, ciertos “temas” (issues) pueden convertirse en centrales para buena parte de los votantes a la hora de decidir su voto. Es decir, que ciertos “temas” acaben definiendo el terreno de juego en el que se jugará la elección. Marcar la agenda es lo que intentan constantemente los gobiernos y los medios de comunicación: establecer los temas que quieren que la ciutadania considere importantes, principales, a la hora de ir a las urnas. Se puede marcar la agenda de temas en un período relativamente corto -dias, meses- . En este sentido, el factor temporal no es clave. Pero marcar la agenda no es construïr marcos mentales. Es conseguir que unos temss dominen la agenda pública durante un período relativo de tiempo.

La espiral del silencio

Cuando estos temas no sólo no desaparecen de la agenda pública sinó que se estan consolidando entre la opinión pública es que se está activando una “espiral del silencio”.
La teoria de la espiral del silencio fué creada por la socióloga Elisabeth Noëlle-Neumann y se basa en los climas de opinión en el sí de lss sociedades.
El hombre es un ser sociable y como tal, tiene un sexto sentido para percibir qué opiniones son mayoritarias en el sí de una sociedad. Por miedo al aislamiento social, al rechazo, el individuo que tiene una opinión diferente a la mayoritaria en según qué temas, tiende a esconderla, y por contra, el individuo que es consciente que su opinión es coincidiente con la mayoria, tiende a exponerla abiertamente. Así pués, las opiniones minoritarias tienden a esconderse y las opiniones mayoritarias tienden a mostrarse, iniciando lo que se ha llamado espiral del silencio. Que no es nada más, que una tendencia a percibir como mayoritarios, centrales, ciertos “temas” y opiniones en el sí de una sociedad. Básicamente porqué tienen una doble amplificación: la de los partidarios -que los expresan abiertamente- y el silencio de los contrarios -que tienden a callarlos por miedo al rechazo. Esto provoca que ciertos puntos de vista, ciertos “temas” se acaben consolidando en el sí de una sociedad como importantes.
El espiral del silencio es algo bastante más sólido en el tiempo que la agenda-setting. Las opiniones no son temporales, estan consolidadas durante un período medio-largo -meses, años- de tiempo.

Framing o marcos mentales

Esto ya son “palabras mayores”. Es la construcción de un enfoque determinado a la hora de ver el mundo compartido por una parte de la sociedad.
Son estructuras sólidas en el tiempo que articulan a una sociedad y requieren muchos años para construïrlas. Son la consolidación temporal de la espiral del silencio. Son las gafas a través de las cuales ven el mundo una mayoria de la sociedad. Para decirlo más claramente, son los “valores” a través de los cuales una buena parte de la sociedad se reconoce. Estos pueden ser valores conservadores, progresistas o nacionalistas. Son los que definen a una gran parte de la sociedad. No toda, pero sí la mayoria. Y para construirlos, se necesitan años y muchos esfuerzos. Es cierto que el lenguaje que utilizamos enmarca -com o decribe Lakoff- pero construïr un marco mental va más allá del llenguaje, si bién lo necesita irremediablemente.
Para que se entienda mejor, los marcos o estructuras que definen la visión del mundo de una sociedad, es aquello que popularmente consideramos “sentido común”.
El sentido común es variable en cada sociedad i no es nada más que aquello que el conjunto de la sociedad reconoce como “normal”. Es evidente que lo que se considera “sentido común” en los EEUU es diferente que en França o Italia. Y esta diferencia viene marcada por estas estructuras sólidas en el tiempo y tan complicadas de construïr.
Políticamente, en Catalunya hay un frame que define el conjunto de las elecciones al Parlament de Catalunya. Y lo describió muy bién Jordi Pujol en su primera campaña electoral a través del eslógan que utilizó: “Catalunya, no puede ser una sucursal”.
Este frame aún está presente en las elecciones catalanas y dá una ventaja de salida a los partidos nacionalistas en las elecciones al Parlament.
Y es que la consolidación de un frame o marco que te favorezca, lo que te está proporcionando es una ventaja permanente, un posicionamiento mejor en la confrontación electoral.
Tal como decia al principio, se trata de esto, de definir el terreno de juego. La diferencia está en la consolidación del terreno. Con ls agenda-setting podemos definir un terreno de juego en poco tiempo, con la espiral del silencio, ya está bastante construido y con los marcos mentales, el terreno de juego está mucho más definido y estructurado, y sólamente podemos adaptarnos a él.

Espero poder desarrollarlo más en un segundo post.

2 pensaments a “Emmarcar (I)Enmarcar (I)

  1. A tall d’anècdota, dissabte vaig llegir un article d’un professional reputat que deia, literalment, «és el relat com diria Lakoff»… Sense comentari.

  2. Si, si Jesús jo també ho vaig veure!! I a més confonia relat amb discurs, però lo d’en Lakoff era d’aurora boreal!
    però és que diumenge, un destacat articulista també confonia conceptes.
    De fet, aquests exemples del cap de setmana em van portar a escriure el post.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>