El debat del PSC

Després dels resultats electorals que s’han produït a les eleccions generals i el debat que s’ha obert en el partit socialista, he cregut interessant tornar a penjar un post que vaig publicar el 24/05/2011, just després de les eleccions municipals:

Què ha passat PSC?

Ja coneixem el resultat de les eleccions municipals a Catalunya i municipals i autonòmiques a Espanya. I el resultat, llevat d’algunes excepcions -Lleida, Tarragona, etc.- és el mateix en els dos llocs: un color blau intens que ho inunda tot. Victòries aclaparadores de CiU a Catalunya i del PP a nivell espanyol.

Han pujat molt aquests dos partits? No, lleument, llevat d’alguna excepció.

I què ha passat doncs? que el PSOE s’ha desplomat. Tant el PSOE com el PSC han aconseguit uns pecentatges electorals minsos per un partit de govern: al voltant del 25%. Només el PSC, ha perdut 200.000 vots respecte al 2007, més d’un 20% del seu electorat del 2007.

Si bé el meu diagnòstic és igualment aplicable al PSOE, em centraré en el PSC ja que és aquest partit qui anticipa més clarament els problemes estructurals del gran partit d’esquerres que ha liderat fins ara, el municipalisme català.

Des del 2003, el PSC pateix dos problemes estructurals que fan que el seu electorat es vagi reduïnt elecció rera elecció. I si s’hagués de resumir en una paraula seria inmigració.

L’arribada massiva d’immigrants ha provocat molts canvis en els principals barris populars de Catalunya. Ha canviat el paisatge del barri i això ha generat un malestar evident. Això ha provocat l’èxode de bona part dels habitants tradicionals d’aquests barris a altres zones de la ciutat i el canvi de comportament electoral de molts dels que s’han quedat: votant a partits amb discursos clarament contraris a la inmigració o abstenint-se i deixant de votar al partit que tradicionalment els representava: el PSC.

Així doncs, el principal problema estructural del PSC és que la seva base fixe de votants es va reduïnt cada elecció. El seu coixí mínim de votants cada vegada és més petit. En varis sentits:
Geogràficament, els “seus” barris tradicionals cada vegada acullen a menys votants. No són àrees de creixement demogràfic a nivell de cens sinó de decreixement.
Sociològicament: Bona part dels seus votants estan enfadats amb el seu discurs en els principals temes que els afecten: inmigració, seguretat i economia.
Demogràficament: Els fills dels votants tradicionals del PSC no són fidels com al seu pares al vot. La majoria s’abstenen o voten altres opcions. Aquest comportament vé afavorit per què normalment, han abandonat el barri dels seus pares i s’han mudat a un altre barri més lligat amb la ciutat i amb un comportament electoral diferent.

El segon problema estructural del PSC és l’abandonament de les classes mitges.
Des d’inicis del s.XXI, el PSC s’ha anat distanciant de les classes mitjanes de la societat. El discurs, el llenguatge del partit, no lliga amb un espai central d’un societat més individualitzada, més progressista i més conservadora alhora. Les classes mitjanes no veuen al PSC com al partit modern que veien en la Barcelona de Maragall o la Girona de Nadal. El PSC ha perdut els Eixamples. De Barcelona i de Girona, no de Lleida. Sense els Eixamples, no es guanyen eleccions.
Aquest problema també el té el seu homòleg espanyol. El PSOE s’està distanciant de les clases mitjanes urbanes espanyoles. I no ara amb la crisi, sinó que vé de llarg: el PP va guanyar al 2007 a 7 de les 8 capitals de província d’Andalusia. I sis amb majoria absoluta. Al 2011 ha guanyat ampliament a totes.

A aquests dos problemes estructurals s’hi suma un problema conjuntural important: la crisi econòmica. La crisi ha provocat un vot de càstic important al PSC, ja que castiga especialment als seus electors. Molta gent a votat en contra de les polítiques de Zapatero o del govern tripartit i molts dels seus votants, s’han quedat a casa descontents amb la situació econòmica i l’atur que aquesta ha generat.

Tot això explica -en bona part- el per què d’aquests resultats tant dolents per el PSC.

Què hauria de fer el partit per recuperar terreny electoral? Bàsicament dues coses:

Tornar a esdevenir un actor social -sobretot entre les classes mitjanes i els seus barris- inserir-se amb la societat, participant més, obrint-se més, canviant el discurs.

Buscar nous nínxols electorals. mantenint el seu votant fidel, ésser conscient que aquest no és suficient. Ha d’obrir-se a nous segments, a nous grups socials. En definitiva, ha d’augmentar la base. Per què com deia Morris: Tota victòria ha de construïr-se al voltant d’un grup actiu i fidel de la població, a partir d’aquí s’ha d’anar sumant nous grups i nous segments, però la base de partida és clau. Els demòcrates tenen una base de partida amb els afroamericans i els republicans amb el Tea Party i els evangelistes. A partir d’aquí, anar sumant.

Aquest és el camí. No n’hi ha d’altre.

2 pensaments a “El debat del PSC

  1. Llavors, a dia d’avui, entre els candidats a les primàries, l’Àngel Ros és el perfil més adequat. Té un discurs més centrista que d’esquerres. Igualment, cal redefenir el missatge, estic d’acord.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>