Molt he reflexionat aquests díes sobre la crisi que afecta als mitjans de comunicació i a la premsa escrita, en particular. Per veure la magnitut de la tragèdia, podeu veure el mapa que n’ha fet la periodista Txell Costa.

És cert, que aquest no és una crisi dels mitjans sinó que hi conflueixen dues crisis: la conjuntural i general, que és especialment dura pels mitjans ja que ha fet reduïr dràsticament els ingressos publicitaris i l’estructural del mitjà escrit, que ha quedat fora de joc amb la transformació que ha suposat internet a les nostres vides. Tot és instantani, tot passa, i això, a la premsa escrita la deixa totalment desubicada.

Si a això hi afegim que el públic s’ha reduït per el canvi d’hàbits de les noves generacions i per l’aparició de noves capçaleres, el paisatge és doncs, bastant dur.

Un panorama dramàtic per a moltes capçaleres, que no troben la manera de plantar cara i poder ensortir-s’en.

Segons el meu punt de vista, el punt de vista d’un mer lector, dos són els camins que qualsevol diari ha de portar a terme si el que vol és posicionar-se i aconseguir guanyar la partida a la crisi del mitjà:

- Especialitzar-se. La premsa generalista no sobreviurà d’una manera tant generalitzada. Segurament, quedaran tres o quatre capçaleres generalistes, però la resta s’haurà d’especialitzar, haurà de buscar el seu públic concret. Fidel i convençut. Un públic que trobi en les seves pàgines allò que no troba en altres diaris. La segmentació pot ser de molts àmbits: territorial -la proximitat torna, si és que mai se n’ha anat- sectorial, per per estils, etc. Cada mitjà haurà de renunciar a bona part del seu públic potencial i centrar-se en un públic concret. Haurà de mimar-lo, cuidar-lo.

- Relatar. La imediatesa que genera internet i els canvi d’hàbits que suposa ha fet que les notícies siguin efímeres, que es cremin molt ràpidament i que els esdeveniments es succeeixin a gran velocitat. Davant d’això, la premsa escrita està tocada de mort.
I com port competir? a través de millorar els continguts. D’oblidar-se d’allò en que no pot competir -les notícies generals- i centrar-se en allò que la fa diferent i valorada: les notícies pròpies i l’opinió.
N’hi ha prou? No. Cal un pas més. Cal donar més al lector, cal contextualitzar ela canvis que es produeixen en un món a velocitat de vertígen. Cal relatar. Cal explicar històries treballades que ens ajudin a entendre per què passa el que passa.
Alguns mitjans ho han entès i treballen en aquesta direcció: el suplement Sábado o Domínical d’El País o abans El Mundo han entès cap on van els trets.
Cal que els mitjans contextualitzin a través d’històries, de petits reportatges que ens ajudin a entendre el que passa. Ja no és important saber-ho tot, cal saber-ho millor, diferent.
Posaré un exemple local. Els mitjans gironins, per exemple, a més d’explicar les notícies sobre Caixa de Girona, hauríen de narrar què va passar amb Caixa Girona, què fan ara els seus protagonistes. O en el cas del Girona FC, qui són els que mouen els club, ara? Com s’ha arribat fins aquí? i centrar-se en personatges i moments. Aquestes històries a través de personatges o fets concrets, les poden fer tranquil·lament, els mateixos redactors que han seguit els esdeveniments i ho coneixen plenament.
El mateix es pot fer en clau nacional i internacional.

Pel que fa a la crisi publicitària, jo només veig possible un reajustament dels preus per tal que el cost i el retorn estiguin més equilibrats. A més, buscar fòrmules més imaginatives que lliguin el paper amb l’exterior.

És una reflexió en veu alta, sobre un mitjà que aprecio i del que voldria que tingués un futur molt millor.