Tanmateix us informo que la presentació del llibre a Barcelona serà el proper dimecres 1 de febrer, a les 19:30h a la Llibreria Bernat (c. Buenos Aires 6-8)

Em fa molta il·lusió que em presentin el llibre dos professionals com Marc Puig, Director de comunicació de l’Ajuntament de Barcelona i Xavier Graset, periodista i director de l’Oracle de Catalunya Ràdio. L’obertura anirà a càrrec de l’editor i amic, Juan Milián.

Estic segur que serà una molt bona ocasió per a parlar de comunicació i política i sobretot, dels cent primers díes d’un govern.

Us hi espero!

És cert, que aquest no és una crisi dels mitjans sinó que hi conflueixen dues crisis: la conjuntural i general, que és especialment dura pels mitjans ja que ha fet reduïr dràsticament els ingressos publicitaris i l’estructural del mitjà escrit, que ha quedat fora de joc amb la transformació que ha suposat internet a les nostres vides. Tot és instantani, tot passa, i això, a la premsa escrita la deixa totalment desubicada.

Si a això hi afegim que el públic s’ha reduït per el canvi d’hàbits de les noves generacions i per l’aparició de noves capçaleres, el paisatge és doncs, bastant dur.

Un panorama dramàtic per a moltes capçaleres, que no troben la manera de plantar cara i poder ensortir-s’en.

Segons el meu punt de vista, el punt de vista d’un mer lector, dos són els camins que qualsevol diari ha de portar a terme si el que vol és posicionar-se i aconseguir guanyar la partida a la crisi del mitjà:

- Especialitzar-se. La premsa generalista no sobreviurà d’una manera tant generalitzada. Segurament, quedaran tres o quatre capçaleres generalistes, però la resta s’haurà d’especialitzar, haurà de buscar el seu públic concret. Fidel i convençut. Un públic que trobi en les seves pàgines allò que no troba en altres diaris. La segmentació pot ser de molts àmbits: territorial -la proximitat torna, si és que mai se n’ha anat- sectorial, per per estils, etc. Cada mitjà haurà de renunciar a bona part del seu públic potencial i centrar-se en un públic concret. Haurà de mimar-lo, cuidar-lo.

- Relatar. La imediatesa que genera internet i els canvi d’hàbits que suposa ha fet que les notícies siguin efímeres, que es cremin molt ràpidament i que els esdeveniments es succeeixin a gran velocitat. Davant d’això, la premsa escrita està tocada de mort.
I com port competir? a través de millorar els continguts. D’oblidar-se d’allò en que no pot competir -les notícies generals- i centrar-se en allò que la fa diferent i valorada: les notícies pròpies i l’opinió.
N’hi ha prou? No. Cal un pas més. Cal donar més al lector, cal contextualitzar ela canvis que es produeixen en un món a velocitat de vertígen. Cal relatar. Cal explicar històries treballades que ens ajudin a entendre per què passa el que passa.
Alguns mitjans ho han entès i treballen en aquesta direcció: el suplement Sábado o Domínical d’El País o abans El Mundo han entès cap on van els trets.
Cal que els mitjans contextualitzin a través d’històries, de petits reportatges que ens ajudin a entendre el que passa. Ja no és important saber-ho tot, cal saber-ho millor, diferent.
Posaré un exemple local. Els mitjans gironins, per exemple, a més d’explicar les notícies sobre Caixa de Girona, hauríen de narrar què va passar amb Caixa Girona, què fan ara els seus protagonistes. O en el cas del Girona FC, qui són els que mouen els club, ara? Com s’ha arribat fins aquí? i centrar-se en personatges i moments. Aquestes històries a través de personatges o fets concrets, les poden fer tranquil·lament, els mateixos redactors que han seguit els esdeveniments i ho coneixen plenament.
El mateix es pot fer en clau nacional i internacional.

Pel que fa a la crisi publicitària, jo només veig possible un reajustament dels preus per tal que el cost i el retorn estiguin més equilibrats. A més, buscar fòrmules més imaginatives que lliguin el paper amb l’exterior.

És una reflexió en veu alta, sobre un mitjà que aprecio i del que voldria que tingués un futur molt millor.

El proper dissabte 17 de desembre a les 11h, presentaré el meu llibre “100 dias, 1 imagen” Ed. Episteme, a Girona. Concretament, al Museu del Cinema (c.Sèquia1).

El llibre gira a l’entorn de la importància dels 100 primers díes a l’hora de construïr una imatge de govern mitjançant la comunicació i dona 50 claus per ajudar a aquell governant, assessor o responsable de comunicació que vulgui aprofitar-los. És doncs, un manual de comunicació política centrat en aquest breu període de temps.

Aquesta vegada he volgut defugir una mica de la típica presentació de llibre i hem organitzat una jornada sobre comunicació política que girarà a l’entorn dels dies previs i posteriors a l’arribada del govern.

Per fer-ho m’hi acompanyaran bons amics com Xavier Domínguez, consultor electoral que ha treballat per varis presidenciables d’Amèrica Llatina, que parlarà de “A 100 díes del poder. Comunicar en campanya” durant uns 30 minuts. Jo mateix, que parlaré de “La importància dels 100 primers díes” al llarg de 20 minuts, i Carme Echazarreta, professora de comunicació de la UdG, que moderarà el debat posterior.
Presentarà l’acte, Juan Milián, editor.

Serà una presentació diferent. Més a prop d’una jornada que d’una presentació. Tindrà una durada màxima de 90 minuts i crec que serà molt interessant.

Dissabte 17 de desembre, 11h, Museu del Cinema, Girona.
Us hi espero!

Res tornarà a ser com abans. Aquesta, és potser, la frase més repetida al llarg d’aquests díes quan algú parla de la crisi econòmica en la que estem immersos.
No és que jo no cregui que a curt i mitjà termini serà difícil tornar a tenir el nivell de vida del que gaudíem, no. És evident que passarem uns anys difícils i potser, seran molts anys, però ningú sap el que ens espera.

Res serà com abans, o sí, o potser, millor.

Una de les grans virtuts d’aquest món és que no som capaços de preveure el futur. Aquesta ha estat sempre una de les obsessions dels homes: preveure què ens depararà el futur. I reduir-ne els riscos. D’aqui sorgeix l’estratègia. La necessitat de l’estratègia, no és res més que l’intent de reduir la incertesa del futur. Un futur que és incert i per tant, perillós.

El gran problema és que tendim a preveure el futur a través del present, d’una manera lineal, sense tenir en compte els cicles i les ruptures. Quan va bé, pensem que sempre anirà bé. I ara que va malament, pensem que inexorablement, tot anirà a pitjor. Aquest pensament, s’explicita amb la repetida frase: Els nostres fills, seran els primers que viuran pitjor que els seus pares…. o no.

Per això, vaig trobar tant acertada la reflexió que va fer Salvador Alemany a la Jornada Empresa i Coneixement que es va fer a Girona el passat 24 de novembre organitzat per la AED, La Caixa, DdG, Stic i SER Girona entre altres.

Alemany, deia que els primers anys de la crisi, comparava el que havia facturat amb la facturació d’altres anys per veure a quin nivell estava. Al 2008 es comparava amb la facturació del 2005 i intentava ser positiu, ja que el 2005 no va ser un mal any. Al 2010, la cosa ja havia baixat a nivells del 2001. Aquest any, ja no vol comparar.
És inútil comparar per veure en quin nivell ens trobem. Només serveix per autoflagelar-nos. Lo important, és entendre que s’ha produït un trencament i cal començar de nou. Hem d’analitzar la facturació del 2011, amb la del 2010. Prendre un nou punt de partida. Tornar a començar.

Per què res tornarà a ser com abans. Però que sigui millor o pitjor, en bona part, depèn de nosaltres, però abans cal entendre que hem de reiniciar el camí.

Què ha passat PSC?

Ja coneixem el resultat de les eleccions municipals a Catalunya i municipals i autonòmiques a Espanya. I el resultat, llevat d’algunes excepcions -Lleida, Tarragona, etc.- és el mateix en els dos llocs: un color blau intens que ho inunda tot. Victòries aclaparadores de CiU a Catalunya i del PP a nivell espanyol.

Han pujat molt aquests dos partits? No, lleument, llevat d’alguna excepció.

I què ha passat doncs? que el PSOE s’ha desplomat. Tant el PSOE com el PSC han aconseguit uns pecentatges electorals minsos per un partit de govern: al voltant del 25%. Només el PSC, ha perdut 200.000 vots respecte al 2007, més d’un 20% del seu electorat del 2007.

Si bé el meu diagnòstic és igualment aplicable al PSOE, em centraré en el PSC ja que és aquest partit qui anticipa més clarament els problemes estructurals del gran partit d’esquerres que ha liderat fins ara, el municipalisme català.

Des del 2003, el PSC pateix dos problemes estructurals que fan que el seu electorat es vagi reduïnt elecció rera elecció. I si s’hagués de resumir en una paraula seria inmigració.

L’arribada massiva d’immigrants ha provocat molts canvis en els principals barris populars de Catalunya. Ha canviat el paisatge del barri i això ha generat un malestar evident. Això ha provocat l’èxode de bona part dels habitants tradicionals d’aquests barris a altres zones de la ciutat i el canvi de comportament electoral de molts dels que s’han quedat: votant a partits amb discursos clarament contraris a la inmigració o abstenint-se i deixant de votar al partit que tradicionalment els representava: el PSC.

Així doncs, el principal problema estructural del PSC és que la seva base fixe de votants es va reduïnt cada elecció. El seu coixí mínim de votants cada vegada és més petit. En varis sentits:
- Geogràficament, els “seus” barris tradicionals cada vegada acullen a menys votants. No són àrees de creixement demogràfic a nivell de cens sinó de decreixement.
- Sociològicament: Bona part dels seus votants estan enfadats amb el seu discurs en els principals temes que els afecten: inmigració, seguretat i economia.
- Demogràficament: Els fills dels votants tradicionals del PSC no són fidels com al seu pares al vot. La majoria s’abstenen o voten altres opcions. Aquest comportament vé afavorit per què normalment, han abandonat el barri dels seus pares i s’han mudat a un altre barri més lligat amb la ciutat i amb un comportament electoral diferent.

El segon problema estructural del PSC és l’abandonament de les classes mitges.
Des d’inicis del s.XXI, el PSC s’ha anat distanciant de les classes mitjanes de la societat. El discurs, el llenguatge del partit, no lliga amb un espai central d’un societat més individualitzada, més progressista i més conservadora alhora. Les classes mitjanes no veuen al PSC com al partit modern que veien en la Barcelona de Maragall o la Girona de Nadal. El PSC ha perdut els Eixamples. De Barcelona i de Girona, no de Lleida. Sense els Eixamples, no es guanyen eleccions.
Aquest problema també el té el seu homòleg espanyol. El PSOE s’està distanciant de les clases mitjanes urbanes espanyoles. I no ara amb la crisi, sinó que vé de llarg: el PP va guanyar al 2007 a 7 de les 8 capitals de província d’Andalusia. I sis amb majoria absoluta. Al 2011 ha guanyat ampliament a totes.

A aquests dos problemes estructurals s’hi suma un problema conjuntural important: la crisi econòmica. La crisi ha provocat un vot de càstic important al PSC, ja que castiga especialment als seus electors. Molta gent a votat en contra de les polítiques de Zapatero o del govern tripartit i molts dels seus votants, s’han quedat a casa descontents amb la situació econòmica i l’atur que aquesta ha generat.

Tot això explica -en bona part- el per què d’aquests resultats tant dolents per el PSC.

Què hauria de fer el partit per recuperar terreny electoral? Bàsicament dues coses:

- Tornar a esdevenir un actor social -sobretot entre les classes mitjanes i els seus barris- inserir-se amb la societat, participant més, obrint-se més, canviant el discurs.

- Buscar nous nínxols electorals. mantenint el seu votant fidel, ésser conscient que aquest no és suficient. Ha d’obrir-se a nous segments, a nous grups socials. En definitiva, ha d’augmentar la base. Per què com deia Morris: Tota victòria ha de construïr-se al voltant d’un grup actiu i fidel de la població, a partir d’aquí s’ha d’anar sumant nous grups i nous segments, però la base de partida és clau. Els demòcrates tenen una base de partida amb els afroamericans i els republicans amb el Tea Party i els evangelistes. A partir d’aquí, anar sumant.

Aquest és el camí. No n’hi ha d’altre.

Sense haver analitzat amb detall les dades electorals d’ahir, m’agradaria assenyalar quatre pinzellades del resultat de les eleccions:

- El PP guanya pocs votants (650.000 vots), és el PSOE que es desploma (perd més de 4 milions de vots). Tot i això, el PP mostra una solidesa estructural envejable, que fa preveure que en els propers anys, es mantindrà a l’entorn dels 10 milions de votants. Aquesta solidesa està assentada en la conquesta de les classes mitjanes urbanes en detriment del PSOE

- El PSOE perd els votants en dues direccions molt clares: cap a altres partits (CiU, IU, UpD, etc.) que van apostar per ell en el 2008 (eren vots prestats) degut a la polarització de la campanya -si tu no hi vas, ells tornen- i cap a l’abstenció. Molts votants socialistes s’han quedat a casa. Socialistes de veritat. És una bona notícia pel PSOE, ja que almenys no s’han passat al PP, però que esperen canvis profunds en el discurs o sinó, potser els canviaran per un altre partit.

- L’oposició al PP enguany seran les forces nacionalistes. A Catalunya, l’electorat ha cregut que la millor oposició la podia fer el Govern d’Artur Mas i d’aquí el gran resultat de CiU. Al País Basc, Amaiur. Cal llegir molt bé aquest missatge, sobretot, des d’el govern espanyol. L’elector ha dit: tindreu majoria, però no serà un camí de roses…

- El paper de les enquestes. Dos detalls a destacar: l’han encertat força i han influït molt en el resultat. L’elector ha votat estratègicament tenint clar el que deien les enquestes i ha actuat en conseqüència. Ha votat tenint present un escenari anunciat.

- El PSOE i el PSC tenen un problema. I no només de noms, sinó de projecte i de discurs. Ho vaig intentar resumir aqui i aqui.

I és que si sempre és important el període inicial per a construir la imatge d’un govern, més en un moment de gran crisi i amb els mercats i la majoria de governs aliats, esperant les primeres decisions que prendràs.

Més que mai, el nou president i el seu govern forjaran la imatge de la legislatura en els primers dies del mandat. I és que, és en aquest breu període de temps quan es construeix la imatge d’un govern.

Aquest, que és un tema apassionant per a qualsevol professional o apassionat de la comunicació política, és el tema del meu darrer llibre que estarà al mercat a principis del proper mes de desembre.

Sota el títol de 100 DÍAS, 1 IMAGEN intenta donar les claus per aprofitar aquest període per a construir la imatge d’un govern.

El darrer spot del PSC ha tingut un resó considerable, fins al punt que ha estat retirat. Si bé l’spot pot ser considerat dur, l’enrenou generat evidencia -una vegada més- la dificultat de fer campanyes negatives -a través dels spots- a casa nostra. Aquesta lliçó ja la va intuir CiU a les eleccions del 2006 amb el DVD ConfidencialCat.

A més del video en qüestió, us adjunto el video pioner de les campanyes negatives. El que va fer Lyndon B. Johnson a les eleccions del 1964. En aquell anunci Johnson anunciava el que podria passar al món si guanyava el pare del revival republicà Barry Goldwater. L’anunci està considerat un dels millors spots electorals de la història i va ser fet pel genial Tony Schwartz. Era però, un spot eminentment negatiu.

Tot i la diferència entre Europa i els EEUU pel que fa a la cultura política i a la sensibilitat electoral, hi ha una lliçó que si podria haver tret el PSC de les campanyes negatives americanes. Si bé en un principi, eren els candidats qui signaven els spots negatius, d’ençà a mitjans dels vuitanta, cap candidat ni partit polític signarà un anunci negatiu, ja que tenen comprovat que acaba perjudicant a la candidatura que el fa.

Sempre “troben” a algú altre que els hi faci. Us en deixo una mostra. Veterans de guerra del Vietnam coetanis a John Kerry que trencaven la imatge que la ciutadania tenia del candidat com a heroi de guerra:

Avui es realitzarà el primer i únic cara a cara entre Mariano Rajoy i Alfredo Pérez Rubalcaba. Un debat important. Un dels moments àlgids de la campanya.
Rubalcaba ha d’intentar guanyar-lo i Rajoy evitar perdre’l. Ni més ni menys. Rubalcaba té molt a guanyar i Rajoy, te més a perdre.
Per tant, qui intentarà portar la iniciativa en el debat serà Rubalcaba. Mariano Rajoy només intentarà no errar, centrar-se en els seus propis temes i aprofitar l’ocasió per difondre els seus missatges. Bàsicament un: la crisi econòmica.

Més enllà d’això, es parlarà molt del debat, dels gestos, de les corbates, de les mirades. Tots aquests detalls són interessants per la gent que parlarà a través dels mitjans del debat, però tenen molt poca importància en el resultat final. És parafernàlia.
Allò important sempre és el mateix: el missatge i la seguretat en la que es troba cada candidat. És a dir, que els teus temes siguin els qui liderin el debat i siguin expressats d’una manera convincent i la seguretat que transmeti cadascun dels candidats.
Això vol dir, trobar-se còmode i que es noti, tenir una bona oratòria i reflexes, conèixer els temes que es tracten i transmetre confiança en el present i en el futur. Ni més, ni menys.