Tot i que semblava clar qui guanyaria, la cosa està més ajustada del que es preveia. Per què?

Per molts motius, però en destacaria tres:

- França és de dretes. Aquesta obvietat, fa que li sigui molt difícil a un polític d’esquerres, arribar a la presidència de França. Només cal veure la llista de presidents de la Republique. Un candidat d’esquerres, només pot guanyar si mobilitza tot el vot progressista, si guanya votants de centre i si part de la dreta, s’abstè. Sembla, que es donaran aquestes premises amb Hollande: Tot el votant del PSF i el situat a l’esquerra d’aquest, està mobilitzat. Ha sabut captar part dels votants de centre i el recolzament de Bayrou n’és la principal evidència. I finalment, part dels votants del FN han decidit que no votaran a Sarkozy, decebuts per la seva política en la darrera legislatura. Si això es compleix, Hollande guanyarà. Sinó, Sarkozy tindrà moltes opcions.

- La campanya. Abans de la campanya electoral de la segona volta, la cosa estava clara. La campanya li ha anat bé a Sarkozy, però crec que va començar massa tard. Li ha faltat una setmana. Amb una setmana més, tindria més opcions. Per què ha aconseguit girar la campanya. Amb una campanya molt agresiva ha sabut girar el centre del debat. Fa un mes, les eleccions eren un prebicit sobre Sarkozy. Ara ja és un debat sobre Hollande. El problema és que aquesta pregunta -Seria Hollande un bon president? O és un risc?- se l’estan fent votants indecisos, massa tard. Amb més temps, segurament hagués aconseguit mobilitzar més votants de dretes i frenar a votants de centre que teníen el vot decidit.

- La crisi i Europa. Passi el que passi, és evident que l’economia haurà decidit el proper president de la República francesa. I això, acabarà influïnt a tot Europa. És evident que si guanya Hollande més. Però, guanyi qui guanyi, res tornarà a ser com ara i comença l’inici del fí de la política unilateral d’Angela Merkel.

Per fí, presentaré el meu darrer llibre “100 días, 1 imagen” a casa, a l’Empordà. Serà el proper divendres 20 d’abril a l’Espai Mas d’en Dorra de Fortià, a les 20h.

En fa especial il·lusió que m’hi acompanyin dos presentadors com el consultor Antoni Gutierrez-Rubí i el periodista Joaquim Roglan.

Parlarem de com construïr una imatge de govern en els cent primers díes, en un marc únic. Us hi espero!

Promesas electorales és un innovador Certàmen Iberoamericà sobre Campanyes electorals, en la que qualsevol estudiant o jove professional pot mostrar les seves aptituts en la consultoria política.

M’honora formar part del jurat que decidirà en una de les moltes categoríes: campanya on line, radial, gràfica, de discurs, audiovisual, noves iniciatives de campanya, projecció del candidat, míting i debat i finalment, campanya territorial.

Una bona iniciativa i molt necessària!

El proper dimecres 29 de febrer a les 19:30h presentaré el meu llibre “100 dias, 1 imagen. Como crear la imagen de un gobierno” a Madrid.
Concretament, serà a la llibreria/vinoteca Tipos Infames, c. San Joaquin 3 -Malasaña-.

En aquesta ocasió, m’acompanyaran Montserrat Domínguez, periodista i directora de “A vivir que son dos dias” de la Cadena SER i Albert Medran, director de comunicació d’Actuable / Change.org a Espanya.

Us hi esperem!

Ignasi Llorente

Miquel Quintana

Tanmateix us informo que la presentació del llibre a Barcelona serà el proper dimecres 1 de febrer, a les 19:30h a la Llibreria Bernat (c. Buenos Aires 6-8)

Em fa molta il·lusió que em presentin el llibre dos professionals com Marc Puig, Director de comunicació de l’Ajuntament de Barcelona i Xavier Graset, periodista i director de l’Oracle de Catalunya Ràdio. L’obertura anirà a càrrec de l’editor i amic, Juan Milián.

Estic segur que serà una molt bona ocasió per a parlar de comunicació i política i sobretot, dels cent primers díes d’un govern.

Us hi espero!

És cert, que aquest no és una crisi dels mitjans sinó que hi conflueixen dues crisis: la conjuntural i general, que és especialment dura pels mitjans ja que ha fet reduïr dràsticament els ingressos publicitaris i l’estructural del mitjà escrit, que ha quedat fora de joc amb la transformació que ha suposat internet a les nostres vides. Tot és instantani, tot passa, i això, a la premsa escrita la deixa totalment desubicada.

Si a això hi afegim que el públic s’ha reduït per el canvi d’hàbits de les noves generacions i per l’aparició de noves capçaleres, el paisatge és doncs, bastant dur.

Un panorama dramàtic per a moltes capçaleres, que no troben la manera de plantar cara i poder ensortir-s’en.

Segons el meu punt de vista, el punt de vista d’un mer lector, dos són els camins que qualsevol diari ha de portar a terme si el que vol és posicionar-se i aconseguir guanyar la partida a la crisi del mitjà:

- Especialitzar-se. La premsa generalista no sobreviurà d’una manera tant generalitzada. Segurament, quedaran tres o quatre capçaleres generalistes, però la resta s’haurà d’especialitzar, haurà de buscar el seu públic concret. Fidel i convençut. Un públic que trobi en les seves pàgines allò que no troba en altres diaris. La segmentació pot ser de molts àmbits: territorial -la proximitat torna, si és que mai se n’ha anat- sectorial, per per estils, etc. Cada mitjà haurà de renunciar a bona part del seu públic potencial i centrar-se en un públic concret. Haurà de mimar-lo, cuidar-lo.

- Relatar. La imediatesa que genera internet i els canvi d’hàbits que suposa ha fet que les notícies siguin efímeres, que es cremin molt ràpidament i que els esdeveniments es succeeixin a gran velocitat. Davant d’això, la premsa escrita està tocada de mort.
I com port competir? a través de millorar els continguts. D’oblidar-se d’allò en que no pot competir -les notícies generals- i centrar-se en allò que la fa diferent i valorada: les notícies pròpies i l’opinió.
N’hi ha prou? No. Cal un pas més. Cal donar més al lector, cal contextualitzar ela canvis que es produeixen en un món a velocitat de vertígen. Cal relatar. Cal explicar històries treballades que ens ajudin a entendre per què passa el que passa.
Alguns mitjans ho han entès i treballen en aquesta direcció: el suplement Sábado o Domínical d’El País o abans El Mundo han entès cap on van els trets.
Cal que els mitjans contextualitzin a través d’històries, de petits reportatges que ens ajudin a entendre el que passa. Ja no és important saber-ho tot, cal saber-ho millor, diferent.
Posaré un exemple local. Els mitjans gironins, per exemple, a més d’explicar les notícies sobre Caixa de Girona, hauríen de narrar què va passar amb Caixa Girona, què fan ara els seus protagonistes. O en el cas del Girona FC, qui són els que mouen els club, ara? Com s’ha arribat fins aquí? i centrar-se en personatges i moments. Aquestes històries a través de personatges o fets concrets, les poden fer tranquil·lament, els mateixos redactors que han seguit els esdeveniments i ho coneixen plenament.
El mateix es pot fer en clau nacional i internacional.

Pel que fa a la crisi publicitària, jo només veig possible un reajustament dels preus per tal que el cost i el retorn estiguin més equilibrats. A més, buscar fòrmules més imaginatives que lliguin el paper amb l’exterior.

És una reflexió en veu alta, sobre un mitjà que aprecio i del que voldria que tingués un futur molt millor.

El proper dissabte 17 de desembre a les 11h, presentaré el meu llibre “100 dias, 1 imagen” Ed. Episteme, a Girona. Concretament, al Museu del Cinema (c.Sèquia1).

El llibre gira a l’entorn de la importància dels 100 primers díes a l’hora de construïr una imatge de govern mitjançant la comunicació i dona 50 claus per ajudar a aquell governant, assessor o responsable de comunicació que vulgui aprofitar-los. És doncs, un manual de comunicació política centrat en aquest breu període de temps.

Aquesta vegada he volgut defugir una mica de la típica presentació de llibre i hem organitzat una jornada sobre comunicació política que girarà a l’entorn dels dies previs i posteriors a l’arribada del govern.

Per fer-ho m’hi acompanyaran bons amics com Xavier Domínguez, consultor electoral que ha treballat per varis presidenciables d’Amèrica Llatina, que parlarà de “A 100 díes del poder. Comunicar en campanya” durant uns 30 minuts. Jo mateix, que parlaré de “La importància dels 100 primers díes” al llarg de 20 minuts, i Carme Echazarreta, professora de comunicació de la UdG, que moderarà el debat posterior.
Presentarà l’acte, Juan Milián, editor.

Serà una presentació diferent. Més a prop d’una jornada que d’una presentació. Tindrà una durada màxima de 90 minuts i crec que serà molt interessant.

Dissabte 17 de desembre, 11h, Museu del Cinema, Girona.
Us hi espero!

Res tornarà a ser com abans. Aquesta, és potser, la frase més repetida al llarg d’aquests díes quan algú parla de la crisi econòmica en la que estem immersos.
No és que jo no cregui que a curt i mitjà termini serà difícil tornar a tenir el nivell de vida del que gaudíem, no. És evident que passarem uns anys difícils i potser, seran molts anys, però ningú sap el que ens espera.

Res serà com abans, o sí, o potser, millor.

Una de les grans virtuts d’aquest món és que no som capaços de preveure el futur. Aquesta ha estat sempre una de les obsessions dels homes: preveure què ens depararà el futur. I reduir-ne els riscos. D’aqui sorgeix l’estratègia. La necessitat de l’estratègia, no és res més que l’intent de reduir la incertesa del futur. Un futur que és incert i per tant, perillós.

El gran problema és que tendim a preveure el futur a través del present, d’una manera lineal, sense tenir en compte els cicles i les ruptures. Quan va bé, pensem que sempre anirà bé. I ara que va malament, pensem que inexorablement, tot anirà a pitjor. Aquest pensament, s’explicita amb la repetida frase: Els nostres fills, seran els primers que viuran pitjor que els seus pares…. o no.

Per això, vaig trobar tant acertada la reflexió que va fer Salvador Alemany a la Jornada Empresa i Coneixement que es va fer a Girona el passat 24 de novembre organitzat per la AED, La Caixa, DdG, Stic i SER Girona entre altres.

Alemany, deia que els primers anys de la crisi, comparava el que havia facturat amb la facturació d’altres anys per veure a quin nivell estava. Al 2008 es comparava amb la facturació del 2005 i intentava ser positiu, ja que el 2005 no va ser un mal any. Al 2010, la cosa ja havia baixat a nivells del 2001. Aquest any, ja no vol comparar.
És inútil comparar per veure en quin nivell ens trobem. Només serveix per autoflagelar-nos. Lo important, és entendre que s’ha produït un trencament i cal començar de nou. Hem d’analitzar la facturació del 2011, amb la del 2010. Prendre un nou punt de partida. Tornar a començar.

Per què res tornarà a ser com abans. Però que sigui millor o pitjor, en bona part, depèn de nosaltres, però abans cal entendre que hem de reiniciar el camí.