Aquesta és la nova imatge amb la que ens va sorpendre el ministre Blanco ahir en una entrevista a El País. M’ho vaig haver de mirar dos vegades per creure’m que parlàven de la mateixa persona.
No l’havíem vist mai públicament sense ulleres. I va triar molt bé el dia, el lloc i el moment.
Ningú fa aquest canvi d’imatge si no vol alguna cosa. En un polític, carrera política.
Fixeu-vos en la vista, el vestir, però sobretot, el cabell i la postura. Talment un estadista.
Que lluny que queda aquell “doberman” amb ulleres que sortia cada dia a criticar l’oposició des de Ferraz durant la primera legislatura!
Ara tenim un ministre fi i elegant, amb un cert aire “british”. Pepiño ha mort, llarga vida a Don José.

Al cap d’uns díes d’una elecció, els membres de la candidatura guanyadora deixen anar aquesta frase a qualsevol que els escolti: Què cent dies! No ens donen ni trenta dies de gràcia!
La meva resposta sempre és la mateixa: I què us esperàveu?

És cert que es parla dels 100 díes de gràcia de qualsevol govern, i en part és així, si més no en l’opinió pública i els mitjans de comunicació, però no és menys cert que aquest díes són decisius en qualsevol mandat i és normal que les decisions que es prenen en aquest període provoquin reaccions.

Però per què són tant importants els 100 primers díes d’un govern?

La majoria de la ciutadania no segueix habitualment la política. Només es produeix una vertadera inflexió durant la campanya electoral. Aquesta inflexió està causada bàsicament per la voluntat de conèixer les propostes dels diferents grups i sobretot, per el seguiment de la campanya que fan els mitjans de comunicació.

Aquest seguiment s’allarga un cop es forma el govern i s’allarga fins al cap de dos o tres mesos (els 100 primers díes). Bàsicament per què els electors i els mitjans volen conèixer qui formarà el nou govern i quines prioritats té aquest. Un cop s’han resolt aquestes incognites, l’atenció de la ciutadania es va relaxant. Només tornarà la mirada a la política quan comenci la propera campanya electoral.

En els 100 primers díes es quan un govern comunica amb més intensitat i quan més atenta està la ciutadania. Qualsevol acció que realitzem aquests cent primers dies serà interpretada com a un missatge a la ciutadania i és per això que hem de tractar-ho com el que serà, un missatge de govern.
Hem de pendren’s aquest període com el més important de la legislatura ja que és quan forjarem la imatge de com seran els propers quatre anys. La ciutadania interpreta la legislatura a partir de les decisions que pendrem durant aquests primers díes.

I és ben normal, ja que és en aquest període quan prenem les decisions estratègiques més importants de la legislatura: qui formarà el govern, quines prioritats polítiques tenim, els nomenaments de càrrecs públics i semi-públics, els pactes, etc. La majoria de coses importants passen els 100 primers díes.

I ho hem de tenir molt present. Pensem en aquests primers díes d’una manera estratègica per què qualsevol cosa que fem, serà interpretada com a un missatge definitori del govern. Pensem doncs, amb aquesta visió i dissenyem els nostres missatges definitoris de govern. Pensem en aquests 100 primers díes.

El proper 21 de setembre iniciem la segona edició del curs “Organització i direcció d’una campanya electoral” que organitzem conjuntament el CCAII i la FUdG.

Després de l’exitosa primera edició, hem cregut convenient programar el curs en un període idoni per a tots el que hagin de preparar les properes eleccions municipals ( el curs s’acabarà quan faltin 6 mesos per les eleccions municipals).

El curs és una eina molt útil per a candidats, regidors, responsables de campanya i periodistes que vulguin tenir unes nocions bàsiques sobre com organitzar i dirigir una campanya electoral amb garantíes d’èxit.

En aquesta segona edició hem incorporat professors nous com Jaume Lopez, director de campanya de Sandro Rosell a la presidència del FC Barcelona i Ignasi Llorente, Responsable de Comunicació i Imatge d’ERC, entre altres.

La matrícula és oberta. Us animo a fer un cop d’ull al programa:

Comença un nou curs, la campanya ja comença!

No tinc cap dubte que la manera com han escenificat aquest primer desenllaç del cas, ha servit per aixecar la moral de les famílies i de la majoria de xilens i que alguna cosa té a veure amb l’onada d’esperança i patriotisme que recorre Xile.
Fixeu-vos en la foto. Només faré algunes constatacions:

- El missatge és senzill i es llegeix clarament . Gran missatge

- Piñeda ho anuncia megàfon en mà enmig de les famílies i de la multitud que treballa per salvar-los

- Piñeda amb la camisa arramengada, anuncia la bona nova. A punt per liderar i treballar com un més.

- Varis signes d’alegria espontanis rodegen al president: el seu somriure, la del ministre de mines, i punys alçats d’alegria

- La imatge del miner a darrera ens recorda de què va el tema. També ens recorda que el president està a primera línea colze a colze amb l’equip de rescat i amb els companys dels miners.

Gran foto, gran posada en escena. Molta comunicació política

M’ho ha passat la Nadeia Balsalobre. És la foto del viatge d’Aznar a Melilla, un viatge amb un fort contingut simbòlic. És una d’aquelles fotos que diuen moltes coses. Jo no crec que sigui un gest despectiu. És bastant més. És l’evolució de l’Aznar com a personatge. Estic segur que és fruït de l’evolució interna que ha patit des de que va deixar la presidència del govern. Ja els darrers mesos del seu mandat tenia aquest aire de desvalgut. Si us fixeu en la foto, no només li costa donar la mà sinó que fins i tot somriure li costa.

És la mà, és el cabell, és el tó quan parla. En definitiva, és la seva comunicació, el seu estat emocional. És tot menys les seves idees. Crec que és l’únic que no ha canviat.

La sensació que em dona és que està de tornada, té les mateixa convicció ideològica però no la mateixa força física. Està com si flotès, com si se li acabéssin les forces. La seva posada en escena comunica cansament a diferència del que era habitual en ell. No m’imagino a l’Aznar dels anys noranta donant la mà d’aquesta manera, flàcida. L’Aznar dels 90, l’hagués donat amb força, molta força. Tampoc m’imagino el José Maria Aznar del “Váyase sr. Gonzalez” pentinant-se coquetament el tupé com ara.

Són les formes. El fons és el mateix, però les formes denoten que encara que no s’ho cregui, està de retirada.

Te voy a dar el dedo, pero poco más…

Finalment, Zapatero ha mogut fitxa i ha deixat clar que aposta per la ministra Trinidad Jiménez com a candidata a la presidència de la Comunidad de Madrid. I per si això fós poc, ha deixat clar quin era el seu candidat a l’alcaldia de Madrid.

Sembla que Tomás Gómez ha perdut el pols que ha plantejat a Ferraz, però em temo que al final el veritable perdedor ha estat l’alternativa a Esperanza Aguirre. Sigui quin sigui el resultat final d’aquest pols, ambdues parts hauran sortit tocades.

Si finalment, Trinidad Jiménez és elegida candidata, serà molt difícil que no sigui percebuda com a una imposició de Zapatero -com ja va fer amb ella mateixa a l’alcaldia de Madrid- a la Federació Socialista de Madrid. Serà difícil treure’s la imatge de candidata “cunera” que per amistat al president es presenta i que segurament, tornarà a marxar en cas que perdi les eleccions.
Si al final és Gómez el candidat, pot sortir reforçat en un primer moment, però arribarà a les eleccions amb la imatge que no és el candidat preferit pel president del govern i líder del partit. I això, es nota.

En fí, sembla mentida com Zapatero ha tornat a caure en el mateix error. Sobretot tenint dos motius de pés:
- Sap perfectament, que el ciutadà castiga les fractures i conflictes interns. I això, n’és un a 10 mesos de les eleccions.
- Totes les vegades que ha intentat imposar algun candidat des de Ferraz, la jugada ha sortit malament: López Aguilar, Trinidad Jiménez, Carmen Alborch, etc.

Finalment presento el llibre a casa. A l’Empordà. I ho faré en un marc incomparable: l’Era del Mas Espelt, a tocar el Celler Espelt, a Vilajuïga.
Serà el proper dimecres 28 de juliol a les 20:15h

En aquesta ocasió em presentarà el llibre “L’estratègia electoral” (Ed. UOC), el Director de Comunicació del President Maragall, Jordi Mercader.
L’acte serà presentat per l’amic Marc Teixidor. Finalitzarem l’acte -com no podia ser d’altra manera- fent una degustació de vins Espelt.

Hi esteu tots convidats!

Article publicat a l’Hora Nova

Cap de setmana de contrastos a Catalunya. Ni el millor guionista ho podia haver fet millor. Mostrar en 24 hores dues explosions públiques de les dues ànimes que avui corren a casa nostra. La manifestació de reafirmació nacional –tot i ser plantejada contra la sentència del Tribunal Constitucional- i la celebració espanyola del Mundial de futbol.
En 24 hores una exhibició d’amdós sentiments, que té continuïtat en els balcons de totes i cadascuna de les ciutats de Catalunya.

La casualitat de que els dos fets coincideixin mostren encara amb més claretat el que està passant a la societat catalana. Els sentiments de pertinença són més o menys els mateixos que fa uns anys, però les posicions es tensen. Els terrenys intermitjos van desapareixent. La claretat s’accentua. I això és bó o és dolent? Depèn.

Em centraré en la manisfestació de dissabte per què crec que és molt més rellevant política i socialment que la celebració d’un títol futbolístic. Dissabte passat, hi havia moltíssima gent a Barcelona. I no per a celebrar res sinó per a llançar un missatge molt clar a la societat espanyola i un altre, a la classe política catalana.

Als polítics catalans els va dir ben clarament que la centralitat política a Catalunya s’està movent. Que el centre polític, que el sentiment de molta gent que es definia com a catalanista s’està desplaçant cap al sobiranisme. Que cada vegada més, els votants volen senyals clars dels polítics, volen posicionaments més nítids. I també, que volen fets.

I a la societat espanyola, bona part de la societat catalana li està dient que els vincles que els uneixen a Espanya cada vegada són menys forts. Una bona part dels catalans, cada vegada viuen més d’esquenes a Espanya. No es senten respectats. És més, es senten despreciats. És l’anomenat “desapego”. L’allunyament d’Espanya. Això que abans era minoritari, cada vegada és més majoritari, per molta “roja” que hi hagi. En aquest sentit, no és casual que el Parlament acabi prohibint la “Fiesta nacional”.

Aquests dos fets. Aquest allunyament d’Espanya i aquesta voluntat de reducció dels espais compartits, de l’ambivalència, és un problema important per els dos grans partits catalans. Ja que són partits centrals que recullen el suport de persones amb sensibilitats molt diferents. I els serà molt difícil continuar mantenint l’equilibri, ja que la majoria de gent ja no “compra” aquest sí però no. El partit que governi a partir de la tardor i hagi de gestionar la voluntat de la majoria dels catalans, tindrà problemes per mantenir aquest equilibri. És a dir, mantenir Catalunya com un sol poble alhora que no es provoca més frustració entre bona part de la societat.

I encara que no els hi sembli després de l’exaltació patriòtica-futbolera, Espanya com a país té un problema. I haurà d’encarar-lo un moment o altre. No és intrascendent que cada vegada més catalans no es sentin vinculats a Espanya. És un problema i gros.
No pot estar tranquil un país en el qual cada vegada més ciutadans d’una part d’ell, viuen d’esquenes a aquest, és més, el veuen com algú contrari als seus interessos.
Això a la llarga té molta trascendència. A la curta potser no es veu, però a la llarga sí.

La relació entre Catalunya i Espanya no deixa de ser com totes les relacions, en el que el trencament sempre vé precedit del distanciament. I un cop el distanciament és profunt, la reconciliació esdevé impossible. Ens trobem en un moment en el que bona part de Catalunya s’està distanciant d’Espanya. També una bona part d’Espanya s’està distanciant de Catalunya. I tots sabem que passa després del distanciament.
Dissabte, la part dèbil de la relació, va avisar a l’altra, va dir-li clarament que les coses no van bé, que la relació no funciona. Ara, és l’altra que haurà de moure fitxa. I haurà de mesurar molt bé el pas que dona. Està en risc el futur de la relació.

Aquest cap de setmana, aquests dos esdeveniments es simultanearan.

La manifestació, serà multitudinària i l’accès d’Espanya a la final del mundial, tot un èxit. Així que segurament, la temptació de la premsa i l’opinió pública espanyola serà tapar la manifestació de Barcelona amb la final del mundial. No tinc cap dubte que diumenge, la majoria de portades seran per a la roja i dilluns, també. Així doncs, tema resolt.

El problema serà Europa, la premsa internacional. Res més contradictori i per tant, noticiable que just quan un país arriba per primera vegada a una final d’un mundial, el dia abans es produeix una manifestació multitudinària en una part del país reivindicant-se com a nació i reclamant més autogovern. No deu haver passat mai. No tinc cap dubte que la premsa europea en farà un ampli ressó.

Tot i que per a molts, el partit de diumenge serà una excusa perfecte per tapar la magnitut de la manifestació, és justament la coincidència amb la final del mundial, allò que accentua les contradiccions a ulls exteriors.

Així doncs, no crec que sigui una bona notícia aquesta coincidència per els qui la volen tapar. És més, segurament, serà una mala notícia.