Els debats són sempre perillosos. Sobretot, si no t’hi presentes.
Via Angela Paloma

Deu ser per malaltia, però sempre que hi ha un esdeveniment important, em sobrevola la vessant política del tema. És obvi, que en aquest mundial també n’hi han. Però sobretot, em serveix per analitzar la geografia electoral a les ciutats del meu entorn.

Segurament a Espanya, la passió és molt més generalitzada, però a nivell català, l’apassionament amb la “roja” va per barris. I mai millor dit.

Us animo a que feu una aproximació a peu de carrer ja que dona pinzellades molt interessants.

Al llarg d’aquests dies, he seguit el nombre de banderes espanyoles que hi ha als balcons de les ciutats del meu entorn. Cal dir que són poques, sobretot si les comparem amb qualsevol lloc de fora de Catalunya.

El nombre de banderes i els barris i/o tipologia d’habitatges on estan ens donen pistes electorals que qualsevol estratega haurà d’entendre. A mí, m’han confirmat tots els estudis electorals previs que tenia. Només us donaré quatre idees:

- La passió per la roja varia segons la ciutat. No és el mateix Banyoles que Cormellà.

- Molt poques banderes espanyoles, ens els centres de les ciutats i en els eixamples.

- Hi ha banderes espanyoles a mida que ens alunyem del centre. En els barris construïts en els anys 50-60-70.

- Les banderes espanyoles que es troben en entramats urbans propers al centre -espais intermitjos de la ciutat- estan situades en habitatges construïts recentment. En edificacions plurifamiliars noves, construïdes en la darrera dècada. Especialment interessant el fet que el percentage augmenti en les VPO. Segurament moltes de les persones que viuen en aquestes vivendes noves, són parelles joves que s’han independitzat, que han marxat dels barris dels seus pares quan s’ha produït la darrera onada migratòria i que han buscat un espai més central de la ciutat. han fugit del barri.

Ja ho veieu, a Catalunya, la roja dóna pistes sobre geografia electoral.

El proper 21 de setembre iniciem la segona edició del curs “Organització i direcció d’una campanya electoral” que organitzem conjuntament el CCAII i la FUdG.

Després de l’exitosa primera edició, hem cregut convenient programar el curs en un període idoni per a tots el que hagin de preparar les properes eleccions municipals ( el curs s’acabarà quan faltin 6 mesos per les eleccions municipals).

El curs és una eina molt útil per a candidats, regidors, responsables de campanya i periodistes que vulguin tenir unes nocions bàsiques sobre com organitzar i dirigir una campanya electoral amb garantíes d’èxit.

Inaugurarem el curs amb la ponència de Jaume Lopez, director de campanya de Sandro Rosell a la presidència del FC Barcelona, que ens parlarà de la brillant campanya que van portar a terme.

La matrícula és oberta. Us animo a fer un cop d’ull al programa:

Programa

En qualsevol entrevista o acte que he fet en motiu de la presentació del llibre, sorgeix la mateixa qüestió: el paper d’internet en la propera campanya electoral.

Internet tindrà un paper molt important en la propera campanya a les eleccions catalanes. Menys del que diuen alguns, però important.

En primer lloc, hem de tenir clar que no tindrà el paper que va tenir a les passades eleccions nordamericanes. Serà un paper diferent.
En les eleccions americanes va tenir importància per a dos motius:

- Per el fundrasing, la recaptació d’aportacions econòmiques per la campanya
- Per l’articulació de bases i de grups de voluntaris. És molt més difícil estructurar aquests grups de voluntaris en un país gran com els EEUU i una societat individualitzada com l’americana.

A casa nostra, internet tindrà un paper rellevant en la campanya electoral sobretot en tres àmbits:

- La coherència entre les propostes, l’estil, el missatge, el candidat i la seva actuació a la xarxa. L’actuació a la xarxa del candidat i del partit serà clau per valorar la seva credibilitat. Es pot perdre més que guanyar. Tota la nostra actuació a internet haurà de ser coherent amb el nostre missatge, valors i atributs. Sinó, malament.

- L’actitut. L’actitut del candidat serà clau. Diguem quina actitut té el candidat i el partit a la xarxa i et diré com serà percebut.

- La mobilització de les bases. Una bona estructuració de les pròpies bases electorals a la xarxa pot ser un element clau de mobilització electoral.

Tot això però, enmarcat en l’estratègia general de la campanya.

Us adjunto l’entrevista que la Sonia Garcia em va fer a El Periodico en motiu de la sortida del llibre:

Entrevista

Aquesta imatge reflecteix molt bé la relació de poder entre els signants de l’acord de fusió entre caixes.

Fixeu-vos en l’actitut de cadascún dels presidents de les caixes. Cada un d’ells ens comunica quin és el seu paper en la futura fusió. Podríem endevinar a quina caixa representa cada personatge. I quin és el tamany de cada caixa.

Comunicació en estat pur. No cal explicar l’acord que han arribat. Està molt clar i quin és el paper de cada caixa en aquest acord.

Paper apart mereix Rodrigo Rato. El control de l’escena és espectacular. Són molts anys d’experiència.

Tot i que oficialment encara no hem entrat a l’estiu, això és el que m’ha vingut al cap quan he vist a Dominique de Villepin a la portada de tots els diaris: “Una tempesta d’estiu o un enamorament d’estiu, una nit d’estiu”. Total, quelcom efímer. Molt efervescent però gens consistent.

Potser m’equivoco, però això és el que m’ha semblat el “retorn” de Dominique de Villepín.

Per què no li veig futur? Doncs per què el seu projecte té un seguit de característiques que fan preveure un futur no gaire exitós:

- El personalisme. L’única característica definitòria de la proposta, és D. de Villepín. Més enllà d’això, incògnites.

- La indefinició ideològica. La crònica que en féien els diaris, era una descripció perfecte d’aquesta manca d’ideologia: diplomàtics elegants amb joves de la banlieur amb la samarreta d’Algèria. La gent vol principis, valors i projecte.

- L’antiSarko. Els projectes que es presenten per anar contra algú, són sempre projectes perdedors. A la gent no li agrada que l’ambició d’un polític sigui negativa. Premíen l’ambició positiva però mai quan el motor és anar contra algú.

- L’espai electoral. No hi ha gaire espai electoral a França per una proposta com la de Villepin. Només amb un PSF i un MoDem en hores baixes tindria alguna possibilitat. I això no sembla gaire probable.

En fí, Villepín avui ha tingut el seu gran moment mediàtic. Em sembla però que això serà com una tempesta d’estiu. Molt soroll per a no res.

Si us agrada aquest bloc, podeu votar-lo als Premis Blocs Catalunya, que organitza anualment l’associació STIC.cat i que enguany es celebra a Mataró.

Us adjunto l’enllaç per a votar

El proper Dilluns 28 de juny presentaré el llibre L’estratègia electoral, que he publicat amb l’editorial UOC dins la col·lecció Vull Saber.

La presentació serà a la Llibreria 22 de Girona (c. Hortes 22) a les 20h.

Comptarem amb la presència del Director General de l’Editorial UOC i gran comunicòleg Lluís Pastor.

Us animo a venir!

Aquest post em va sortir ahir a la nit, mentres veia a Joan Laporta abandonar el Camp Nou després de la gran victòria electoral de Sandro Rosell.
I és que estic segur que Joan Laporta haurà tret vàries lliçons de la jornada electoral d’ahir, però m’he vist en cor de destacar les quatre que jo he vist més clares:

1. El síndrome de “l’anec coix”. Als EEUU s’anomena així al president dels EEUU durant la fí del seu segon mandat. Al saber que no repetirà, acostuma a fer tot un seguit d’actuacions que mai faria si s’hagués de tornar a presentar a unes eleccions. Vol deixar la seva empremta fent coses que segurament no seríen aconsellables per la divisió que provoca en lelectorat. Bush, ho va fer, Aznar ho va fer i Laporta ho ha fet. No s’entén d’una altra manera decisions com el nomenament de Cruyff com a President d’Honor del club, la cessió del Camp Nou pel referèndum per la independència o l’ampliació del contracte amb Mediapro.

2. El perill de l’Hybris. L’hybris és com definíen als grecs el fet de creure’t al mateix nivell que els déus. Laporta ha patit d’hybris des de fa temps i ahir va tenir un xoc amb la realitat. Sandro Rosell ha superat ampliament el seu extraordinari resultat del 2003. És obvi que Laporta és un líder però s’equivocaria si es pensés que això el fa infalible i capaç de tot.

3. El projecte. Sempre he recordat que el veritable lideratge no és aconseguir un gran resultat electoral ni un gran èxit esportiu. Els veritables governants líders, són els que aconsegueixen que el projecte continuï sense ells. Els que amb la seva “estel·la” aconsegueixen mantenir el projecte. Hi ha molts governants que ho han aconseguit. I n’hi ha que no, que després d’ells, el desastre. És el que li a passat a Laporta. Per tal que el projecte continuï sense tu, has de preparar bé el relleu, has de fer sortir nous lideratges, t’has de saber retirar a temps.
I sobretot, has de pensar més en el projecte que en tu. I això en Jan Laporta no ho ha sabut fer. O no ha volgut fer-ho.

4. Compte amb els “ulls de poll”. Aquesta lliçó va molt lligada amb la de l’hybris: Compte en fer molts enemics. Procura no fer-te molts d’enemics poderosos, per què això al final es paga. Encara que a Laporta no li semblés, el seu lideratge no podia amb tot. No pots guanyar-te la quantitat i la qualitat dels enemics que s’ha guanyat i pensar que no pasaríen la factura. Has de calcular molt bé sempre amb qui t’enfrontes.

Res, quatre lliçons per el president Laporta, que li poden ser útils si es vol llançar a la política.