Als catalans ens perd l’estètica. Cada dia veig més clar l’encert d’aquesta afirmació. L’estètica, el disseny, el progrés. Totes aquestes característiques són innates a la naturalesa del català i sorgeixen en totes i cadascunes de les actuacions que decidim portar a terme. Fins al punt de que el que era només un adjectiu -l’estètica- acaba convertint-se en el substantiu, deixant en segon terme qualsevol altre objectiu que ens haguem fixat.

Si, si, als catalans ens perd l’estètica. I als independentistes, també.

Tot i que en l’independentisme, sembla evident que hi ha un objectiu indiscutible i principal -aconseguir l’estat propi- que farà que qualsevol temptació de caure sota la influència de l’estètica sigui en va, finalment, incomprensiblement, l’estètica acaba triomfant. No en va, l’independentisme, és obviament català.

A que vé aquesta reflexió? Doncs, a propòsit d’una trobada que vam tenir a la seu d’Ã’mnium per debatre sobre el futur del país i el paper d’aquesta entitat en aquest, arrel de la celebració del 50è aniversari.

En aquest marc, jo vaig fer una reflexió que crec que defineix molt clarament la influència de l’”estètica” en la nostra manera de ser col·lectiva i com en el fons, no ens ho acabem de creure del tot això de la nació. Ni els independentistes.

Ho vaig dir i ho torno a repetir, sense ànim de provocar:
Fins que el govern de Catalunya mantingui l’a delegació de la Generalitat als EEUU, a Nova York i no a Washington DC, no em creuré la voluntat sobiranista del govern de Catalunya. I això vé de lluny i s’ha mantingut i incrementat sota direcció d’independentistes.

Ja sé que Manhattan és tope cool, que l’ambient del NYC cosmopolita és especial i que et pots trobar a Woody Allen tocant jazz, però una “ambaixada” allà hi fa poca cosa. Pot fer gestions econòmiques, però poques, molt poques polítiques. Els qui realment volen influïr políticament als EEUU, obren una delegació a Washington. És allà on hi ha el poder polític. És allà on ets pots reunir amb congressistes, governadors, legisladors, l’staff del Departament d’Estat, etc.
Allà és on s’estableix aquella institució que vol tenir influència, que vol tenir veu, en la primera potència mundial. No en va, a Washington DC hi han registrats 17.000 lobbistes, que intenten defensar els seus interessos davant els legisladors i representants de la primera potència mundial.
Ja sé que Washington no té res especial, que no hi ha cinquena avinguda, que és freda i lletjota, que no pots anar a veure el Barça amb en Sala i Martín, però allà passen les coses importants.

Però bé, ja sé que això és picar ferro fred i que el català, sempre preferirà poder tenir un peu a la ciutat on mai es fa de nit que a la capital política. Per què en el fons d’això es tracta, no? d’estètica.

El gran fracàs de José Luís Rodríguezo és Alfredo Pérez Rubalcaba.
O més ben dit, l’elecció de Rubalcaba com a candidat a les properes eleccions generals és el reconeixement del fracàs de Zapatero.

Sempre dic el mateix als cursos de campanyes electorals “Allò més difícil no és guanyar unes eleccions, sinó que el projecte continuï sense el líder. Per aconseguir-ho has de ser-ne conscient, no tenir por a rodejar-te de persones millors que tu i per tant, crear lideratges des d’el govern”

El gran fracàs de Zapatero és que no ha fet res de tot això i per això ha hagut de recòrrer a un “professional” del PSOE, a un animal polític format en el felipisme.
Per primera vegada, el relleu del futur es troba en el passat.

El principal problema de Zapatero i que ha acabat tenint com a conseqüència aquest final, ha estat el poc perfil polític i intel·lectual de la generació de quadres que van acompanyar a Zapatero a la primera secretaria del PSOE, l’anomenada Nueva Via. Els Caldera, Blanco, Jiménez, Chacón, López Aguilar, Sevilla, etc. En teoria el relleu de la generació de Felipe González, Guerra i companyia, però en realitat, un intent fallit.

I és que és en la comparació amb la generació de González on l’evidència és més gran. Els governs de Felipe González teníen a molts noms de primer nivell polític, intel·lectual i acadèmic que donaven cos ideològic al govern i que a més, podien aspirar al relleu del lideratge. És el cas dels Solana, Maravall, Lluch, Almunia, Solchaga, Boyer, Solbes, Borrell, Belloch, Alborch, Semprún… i Rubalcaba. Ja ho deia Juliana a La Vanguardia: “La generació del Zapatero, no han entrat en els cercles de poder espanyols -l’èlit econòmica, cultural, financer- com si que ho va fer tots els quadres felipistes”.

Molts dels grans ministres de González han ocupat càrrecs d’enorme responsabilitat i han generat pensament polític. Fins i tot, davant l’evidència del seu fracàs generacional, alguns han estat els pesos pesats més importants dels diferents governs Zapatero: De la Vega, Solbes, Chaves, Rubalcaba.

També Aznar va ser capaç de forjar importants lideratges, dels quals segurament, alguns seran ministres amb Rajoy. I obviament, el relleu també es va disputar entre persones del seu equip i generació, com Rato i Rajoy. Al igual que el de Felipe, van ser relleus fallits, però amb una lògica generacional.
Al contrari que el relleu de ZP.

Estic convençut que Zapatero n’era plenament conscient i d’aquí el seu suport incondicional a Chacón fins l’últim minut. Però al final, s’ha rendit a l’evidència i ha optat per cedir el lideratge a algú de la generació anterior, algú molt més preparat que els de la seva generació. Mal li pesi.

Havíen de regenerar el PSOE i han acabat tornant els dels anys 90. Aquest és el fracàs del president Zapatero.

En motiu del 50è aniversari d’Ã’mnium Cultural i de l’aniversari de la manifestació del 10 de juliol, ahir la gent d’Ã’mnium ens va reunir a un grup de persones actives a la xarxa per a debatre sobre tres eixos a l’entorn del qual gira la seva acció: llengua, cultura i país.

La discussió va ser molt interessant i van sorgir idees molt estimulants per encarar el futur del país amb optimisme. En la trobada sobrevolava una incògnita:

Quin ha de ser el paper d’Ã’mnium en els propers 50 anys?

Entre tots, ho vam tenir molt clar: el d’avanguarda cívica que uneixi i obri camí en la cultura, la llengua i la sobirania del país.

Per molts anys Ã’mnium!

Ja s’han constituït tots els ajuntaments i els nous governs comencen a funcionar a bon ritme.
Els governants novells tenen la il·lusió de capgirar l’ajuntament com un mitjó i creuen que ara sí, que ara, tot és possible. Mica en mica anirant comprovant que la realitat és molt complexe i que el seu marge d’actuació és molt menor del que es podíen imaginar.

Normalment, quan un alcalde s’estrena en el càrrec tendeix a voler-se construïr un equip a la seva mida i això passa irremediablement per els “càrrecs de lliure designació” , és a dir, personal eventual sense plaça de funcionari. Són l’equip de persones de “confiança” de l’alcalde, que entren a l’administració amb ell i que normalment, abandonaran el vaixell quan aquest acabi el seu mandat.

Aquest tipus de personal és clau en la bona gestió del municipi, ja que són els que acaben marcant -conjuntament amb els regidors- la línea política del govern. Solen ser el cap de gabinet, el gerent, el director de comunicació, director de projectes, etc. Càrrecs clau en qualsevol govern del món.

Un dels vicis tradicionals de molts alcaldes i governants, és prendre’s al peu de la lletra el terme “càrrecs de confiança” i tendeixen a envoltar-se de persones de la seva màxima confiança sense tenir prou en compte la importància del lloc que ocuparan en el govern. En un primer moment, aquests llocs solen estar copats per càrrecs del partit, col·laboradors de la campanya i amics. I així és en la majoria de municipis. Molts alcaldes s’envolten d’un equip de la seva màxima confiança independentment de la vàlua d’aquests per ocupar el càrrec.

Però això, sempre tendeix a canviar. A mida que el temps passa, i es perceb la complexitat de la gestió de la maquinària municipal, es comencen a veure les mancances de cadascun i es comença a perdre la confiança de la persona inicialment nomenada, almenys, per aquell càrrec en concret.
Aquest fenòmen, comença a produïr-se al cap d’uns mesos d’haver-se format el govern. Temps suficient per que tots els “nous” s’hagin foguejat en el càrrec i hagin demostrat que poden donar de sí. I alguns cauen. Sobretot, el personal eventual, ja que els regidors -encara que alguns també deceben- no es poden canviar.

És al cap d’aquest mesos, que apareix per l’ajuntament una altra figura: els professionals. Persones amb una destacada trajectòria professional que venen a ocupar càrrecs de lliure designació en llocs de responsabilitat del govern. Solen ser periodistes, economistes, politòlegs i expolítics. Persones que coneixen el càrrec i amb solvència contrastada. Acostumen a acabar la legislatura amb normalitat i la seva tasca acaba essent molt valorada per l’alcalde i l’equip municipal.

Això sempre passa i aquesta vegada, també acabarà passant. Així que ja ho sabeu, al gener arribaran “professionals” als vostres ajuntaments. Fixeu-vos-hi.

No podem comunicar sense tenir en compte les expectatives dels nostres públics. De fet, les expectatives mouen el món, però sobretot mouen la comunicació.
L’èxit de tot el que comuniquem anirà en funció de les expectatives que tinguin els diferents públics. És per això, que tot bon comunicador ha d’interessar-se per les expectatives dels qui intervenen en la seva acció comunicativa: clients, consumidors, votants, usuaris, líders d’opinió. Només coneixent les expectatives hi podrem estar a l’alçada o sorpendre’ls. Conèixer les expactatives, ha de ser una prioritat de qui vulgui influïr en la gent. Hem de saber què volen i en quin grau.

Si ho descobrim, ja tenim avantatge. Només cal tenir-ho clar.

Volia fer un post sobre els fets del Parlament el passat 15 de juny i sobre la gestió comunicativa d’aquests, però he vist que seria més interessant parlar sobre un factor que va ser clau tant en els fets d’aquest dia, com en el desallotjament de la Plaça Catalunya en motiu de la final de la Champions.

En ambdós dies, hi va haver -segons el meu punt de vista- una mala gestió per part de la conselleria d’Interior. Una mala gestió, deguda sobretot, a no copsar prou bé un dels fonaments de la gestió i de la comunicació: l’argument. És a dir, el per què fem el que fem.

El dia del desallotjament de la Plaça Catalunya, l’argument no era prou sòlid per a portar a terme una actuació tant contundent contra els acampats a la plaça i en canvi, hi va haver arguments de sobres per a portar a terme una actuació més forta el dia del plè dels pressupostos. No hi havia arguments per una actuació tant passiva que no garantís la seguretat dels diputats i molt menys, per escenes tercermundistes com el trasllat dels nostres representants en helicòpters o furgonetes dels mossos. Va fallar el per què de l’actuació d’Interior.

Sempre, davant qualsevol presa de decisió, hi ha d’haver un argument sòlid que la recolzi. Sense un argument convincent difícilment es pot comunicar res amb eficiència. Per què la força de la comunicació, la dona la credibilitat del missatge. I això és impossible sense un bon argument. Un argument que expliqui el per què de l’acció, el per què de la decisió. En definitiva, que faci creïble el missatge.

I això és el que va fallar en aquests dos casos i falla en tants altres: quin argument sòlid es tenia per actuar com es va actuar? L’argument era prou convincent?

En comunicació, sempre ho haurem de tenir en compte: volem que la nostra decisió s’entengui? Doncs, valorem la solidesa del nostre argument!

Benvolgut candidat,
Demà seràs nomenat alcalde. Després de tant de patir, demà dissabte, la majoria del consistori t’escollirà com al més alt representant del municipi. I dilluns, ja podràs començar a exercir el teu nou càrrec.
Segur que ja estàs pensant en noms, càrrecs, restructuracions i projectes que voldràs portar a terme els propers quatre anys i que de ben segur, vols començar des d’el primer dia.
Jo només voldria que paréssis un moment, deixéssis tots aquests pensaments i et centréssis en allò que és veritablement important: els 100 primers dies.
Encara que no en siguis conscient, el que facis aquests propers tres mesos, marcaran tot el teu mandat. Així que mesura bé cadascuna de les teves decisions.
Al llarg d’aquests cent primers dies, fixaràs a l’imaginari dels teus conciutadans com serà el teu mandat. I ho faràs a través de la teva actuació al llarg d’aquest període: nomenaments, àrees de govern, iniciatives endegades, declaracions, anul·lacions de projectes, etc. El que facis aquests dies, definirà el teu mandat.
Segur que et preguntaràs per què es produeix això? És molt senzill.
A la gent, a la majoria de la gent, no li agrada la política. Ja sé que a tu t’apassiona, però a la majoria no. Només hi ha un període en el que l’opinió pública presta més atenció als temes polítics: durant el període electoral. Durant la pre-campanya i la campanya electoral, molta gent que durant l’any no segueix els assumptes públics, s’interessa per les propostes de les diferents opcions polítiques, per els candidats amb més opcions, pels nous candidats, etc. Aquest període d’atenció però, no s’acaba la nit electoral sinó que continua durant un període més o menys llarg, que tècnicament donem per finalitzat al cap de cent dies de formar-se el govern.
La ciutadania, una vegada conèixen els resultats electorals i per tant, qui serà alcalde, continua prestant atenció a la política municipal. Vol conèixer qui seran els nous regidors –que durant la campanya han quedat tapats pel candidat- vol saber quines responsabilitats tindran cadascú, quines àrees dirigiran. També vol saber quins seran els nous càrrecs de confiança o els tècnics amb més responsabilitats. Vol descobrir el tó del govern, l’estil, el tarannà.
Però sobretot, el que veritablement vol saber és, quines seran les prioritats del govern. És a dir, que considera urgent i per què. Vol saber, que en pot esperar d’aquest nou govern.
I això, el govern ho ha de mostrar al llarg d’aquest període, dins dels cent primers dies, per què és quan la ciutadania encara està atenta als moviments del nou equip de govern. Fer-ho més endavant, té menys importància.
Al cap de quatre mesos, la majoria dels ciutadans ja tornen a la seva quotidiantitat i deixen de fixar-se en el que fa l’alcalde i el seu govern. I ja segurament –si no hi ha un tema que els afecti especialment- ja no s’hi tornaran a fixar fins d’aquí a quatre anys. No els hi cal.
Ells ja s’han fet una idea de tu, alcalde i del teu govern, amb el que heu fet en aquest 100 primers dies.
Han captat els missatges que heu llençat – prioritats, estil, tarannà, temes, projectes, etc- i se n’han construít una imatge. Saben què en poden esperar.
Així que alcalde, a partir de dilluns, abans de fer res, pensa que t’estan observant i que molts ciutadans –que t’han votat i que no- esperen els teus missatges per interpretar-los.
Si has promès canvi, que es noti en aquests primers dies de govern. Si has promès transparència, fes-ho des d’el primer dia. Si has promès continuïtat, mostra que continues amb l’agenda prevista.
No desaprofitis aquest cent dies, sinó, d’aquí a uns anys, t’enpenediràs.
I si t’hi veus en cor, aprofita el discurs de demà per començar a deixar clar com serà el teu mandat. Només són cent dies….

Ja em obert les matrícules dels cursos que organitzem el CCAII i la FUdG. Dos cursos d’especialització en comunicació política, que començaran el proper mes d’octubre.

Enguany, començarem la tercera edició del curs “Organització i direcció d’una campanya electoral” un veritable referent a Catalunya de la formació en campanyes electorals. Hem introduït moltes novetats en continguts i en professorat per tal de millorar la qualitat.

I aquest any, introduïm un nou curs que creiem necessari per a molta gent: “Direcció de la comunicació d’una institució” un curs que pretèn ajudar a tothom que hagi de dirigir la comunicació d’una institució, tan si és pública com privada. Com han de comunicar les institucions? Intentarem resoldre-ho.

Us animo a que us mireu els programes i si us interessa, a apunteu-vos!

Marketing polític amb Pau Canaleta. from Salvador Pla on Vimeo.

Us adjunto una entrevista que en Salvador Pla em va fer per la seva sèrie “Descobrir el món”.

Ja coneixem el resultat de les eleccions municipals a Catalunya i municipals i autonòmiques a Espanya. I el resultat, llevat d’algunes excepcions -Lleida, Tarragona, etc.- és el mateix en els dos llocs: un color blau intens que ho inunda tot. Victòries aclaparadores de CiU a Catalunya i del PP a nivell espanyol.

Han pujat molt aquests dos partits? No, lleument, llevat d’alguna excepció.

I què ha passat doncs? que el PSOE s’ha desplomat. Tant el PSOE com el PSC han aconseguit uns pecentatges electorals minsos per un partit de govern: al voltant del 25%. Només el PSC, ha perdut 200.000 vots respecte al 2007, més d’un 20% del seu electorat del 2007.

Si bé el meu diagnòstic és igualment aplicable al PSOE, em centraré en el PSC ja que és aquest partit qui anticipa més clarament els problemes estructurals del gran partit d’esquerres que ha liderat fins ara, el municipalisme català.

Des del 2003, el PSC pateix dos problemes estructurals que fan que el seu electorat es vagi reduïnt elecció rera elecció. I si s’hagués de resumir en una paraula seria inmigració.

L’arribada massiva d’immigrants ha provocat molts canvis en els principals barris populars de Catalunya. Ha canviat el paisatge del barri i això ha generat un malestar evident. Això ha provocat l’èxode de bona part dels habitants tradicionals d’aquests barris a altres zones de la ciutat i el canvi de comportament electoral de molts dels que s’han quedat: votant a partits amb discursos clarament contraris a la inmigració o abstenint-se i deixant de votar al partit que tradicionalment els representava: el PSC.

Així doncs, el principal problema estructural del PSC és que la seva base fixe de votants es va reduïnt cada elecció. El seu coixí mínim de votants cada vegada és més petit. En varis sentits:
- Geogràficament, els “seus” barris tradicionals cada vegada acullen a menys votants. No són àrees de creixement demogràfic a nivell de cens sinó de decreixement.
- Sociològicament: Bona part dels seus votants estan enfadats amb el seu discurs en els principals temes que els afecten: inmigració, seguretat i economia.
- Demogràficament: Els fills dels votants tradicionals del PSC no són fidels com al seu pares al vot. La majoria s’abstenen o voten altres opcions. Aquest comportament vé afavorit per què normalment, han abandonat el barri dels seus pares i s’han mudat a un altre barri més lligat amb la ciutat i amb un comportament electoral diferent.

El segon problema estructural del PSC és l’abandonament de les classes mitges.
Des d’inicis del s.XXI, el PSC s’ha anat distanciant de les classes mitjanes de la societat. El discurs, el llenguatge del partit, no lliga amb un espai central d’un societat més individualitzada, més progressista i més conservadora alhora. Les classes mitjanes no veuen al PSC com al partit modern que veien en la Barcelona de Maragall o la Girona de Nadal. El PSC ha perdut els Eixamples. De Barcelona i de Girona, no de Lleida. Sense els Eixamples, no es guanyen eleccions.
Aquest problema també el té el seu homòleg espanyol. El PSOE s’està distanciant de les clases mitjanes urbanes espanyoles. I no ara amb la crisi, sinó que vé de llarg: el PP va guanyar al 2007 a 7 de les 8 capitals de província d’Andalusia. I sis amb majoria absoluta. Al 2011 ha guanyat ampliament a totes.

A aquests dos problemes estructurals s’hi suma un problema conjuntural important: la crisi econòmica. La crisi ha provocat un vot de càstic important al PSC, ja que castiga especialment als seus electors. Molta gent a votat en contra de les polítiques de Zapatero o del govern tripartit i molts dels seus votants, s’han quedat a casa descontents amb la situació econòmica i l’atur que aquesta ha generat.

Tot això explica -en bona part- el per què d’aquests resultats tant dolents per el PSC.

Què hauria de fer el partit per recuperar terreny electoral? Bàsicament dues coses:

- Tornar a esdevenir un actor social -sobretot entre les classes mitjanes i els seus barris- inserir-se amb la societat, participant més, obrint-se més, canviant el discurs.

- Buscar nous nínxols electorals. mantenint el seu votant fidel, ésser conscient que aquest no és suficient. Ha d’obrir-se a nous segments, a nous grups socials. En definitiva, ha d’augmentar la base. Per què com deia Morris: Tota victòria ha de construïr-se al voltant d’un grup actiu i fidel de la població, a partir d’aquí s’ha d’anar sumant nous grups i nous segments, però la base de partida és clau. Els demòcrates tenen una base de partida amb els afroamericans i els republicans amb el Tea Party i els evangelistes. A partir d’aquí, anar sumant.

Aquest és el camí. No n’hi ha d’altre.