Volia fer un post sobre els fets del Parlament el passat 15 de juny i sobre la gestió comunicativa d’aquests, però he vist que seria més interessant parlar sobre un factor que va ser clau tant en els fets d’aquest dia, com en el desallotjament de la Plaça Catalunya en motiu de la final de la Champions.

En ambdós dies, hi va haver -segons el meu punt de vista- una mala gestió per part de la conselleria d’Interior. Una mala gestió, deguda sobretot, a no copsar prou bé un dels fonaments de la gestió i de la comunicació: l’argument. És a dir, el per què fem el que fem.

El dia del desallotjament de la Plaça Catalunya, l’argument no era prou sòlid per a portar a terme una actuació tant contundent contra els acampats a la plaça i en canvi, hi va haver arguments de sobres per a portar a terme una actuació més forta el dia del plè dels pressupostos. No hi havia arguments per una actuació tant passiva que no garantís la seguretat dels diputats i molt menys, per escenes tercermundistes com el trasllat dels nostres representants en helicòpters o furgonetes dels mossos. Va fallar el per què de l’actuació d’Interior.

Sempre, davant qualsevol presa de decisió, hi ha d’haver un argument sòlid que la recolzi. Sense un argument convincent difícilment es pot comunicar res amb eficiència. Per què la força de la comunicació, la dona la credibilitat del missatge. I això és impossible sense un bon argument. Un argument que expliqui el per què de l’acció, el per què de la decisió. En definitiva, que faci creïble el missatge.

I això és el que va fallar en aquests dos casos i falla en tants altres: quin argument sòlid es tenia per actuar com es va actuar? L’argument era prou convincent?

En comunicació, sempre ho haurem de tenir en compte: volem que la nostra decisió s’entengui? Doncs, valorem la solidesa del nostre argument!

Benvolgut candidat,
Demà seràs nomenat alcalde. Després de tant de patir, demà dissabte, la majoria del consistori t’escollirà com al més alt representant del municipi. I dilluns, ja podràs començar a exercir el teu nou càrrec.
Segur que ja estàs pensant en noms, càrrecs, restructuracions i projectes que voldràs portar a terme els propers quatre anys i que de ben segur, vols començar des d’el primer dia.
Jo només voldria que paréssis un moment, deixéssis tots aquests pensaments i et centréssis en allò que és veritablement important: els 100 primers dies.
Encara que no en siguis conscient, el que facis aquests propers tres mesos, marcaran tot el teu mandat. Així que mesura bé cadascuna de les teves decisions.
Al llarg d’aquests cent primers dies, fixaràs a l’imaginari dels teus conciutadans com serà el teu mandat. I ho faràs a través de la teva actuació al llarg d’aquest període: nomenaments, àrees de govern, iniciatives endegades, declaracions, anul·lacions de projectes, etc. El que facis aquests dies, definirà el teu mandat.
Segur que et preguntaràs per què es produeix això? És molt senzill.
A la gent, a la majoria de la gent, no li agrada la política. Ja sé que a tu t’apassiona, però a la majoria no. Només hi ha un període en el que l’opinió pública presta més atenció als temes polítics: durant el període electoral. Durant la pre-campanya i la campanya electoral, molta gent que durant l’any no segueix els assumptes públics, s’interessa per les propostes de les diferents opcions polítiques, per els candidats amb més opcions, pels nous candidats, etc. Aquest període d’atenció però, no s’acaba la nit electoral sinó que continua durant un període més o menys llarg, que tècnicament donem per finalitzat al cap de cent dies de formar-se el govern.
La ciutadania, una vegada conèixen els resultats electorals i per tant, qui serà alcalde, continua prestant atenció a la política municipal. Vol conèixer qui seran els nous regidors –que durant la campanya han quedat tapats pel candidat- vol saber quines responsabilitats tindran cadascú, quines àrees dirigiran. També vol saber quins seran els nous càrrecs de confiança o els tècnics amb més responsabilitats. Vol descobrir el tó del govern, l’estil, el tarannà.
Però sobretot, el que veritablement vol saber és, quines seran les prioritats del govern. És a dir, que considera urgent i per què. Vol saber, que en pot esperar d’aquest nou govern.
I això, el govern ho ha de mostrar al llarg d’aquest període, dins dels cent primers dies, per què és quan la ciutadania encara està atenta als moviments del nou equip de govern. Fer-ho més endavant, té menys importància.
Al cap de quatre mesos, la majoria dels ciutadans ja tornen a la seva quotidiantitat i deixen de fixar-se en el que fa l’alcalde i el seu govern. I ja segurament –si no hi ha un tema que els afecti especialment- ja no s’hi tornaran a fixar fins d’aquí a quatre anys. No els hi cal.
Ells ja s’han fet una idea de tu, alcalde i del teu govern, amb el que heu fet en aquest 100 primers dies.
Han captat els missatges que heu llençat – prioritats, estil, tarannà, temes, projectes, etc- i se n’han construít una imatge. Saben què en poden esperar.
Així que alcalde, a partir de dilluns, abans de fer res, pensa que t’estan observant i que molts ciutadans –que t’han votat i que no- esperen els teus missatges per interpretar-los.
Si has promès canvi, que es noti en aquests primers dies de govern. Si has promès transparència, fes-ho des d’el primer dia. Si has promès continuïtat, mostra que continues amb l’agenda prevista.
No desaprofitis aquest cent dies, sinó, d’aquí a uns anys, t’enpenediràs.
I si t’hi veus en cor, aprofita el discurs de demà per començar a deixar clar com serà el teu mandat. Només són cent dies….

Ja em obert les matrícules dels cursos que organitzem el CCAII i la FUdG. Dos cursos d’especialització en comunicació política, que començaran el proper mes d’octubre.

Enguany, començarem la tercera edició del curs “Organització i direcció d’una campanya electoral” un veritable referent a Catalunya de la formació en campanyes electorals. Hem introduït moltes novetats en continguts i en professorat per tal de millorar la qualitat.

I aquest any, introduïm un nou curs que creiem necessari per a molta gent: “Direcció de la comunicació d’una institució” un curs que pretèn ajudar a tothom que hagi de dirigir la comunicació d’una institució, tan si és pública com privada. Com han de comunicar les institucions? Intentarem resoldre-ho.

Us animo a que us mireu els programes i si us interessa, a apunteu-vos!

Marketing polític amb Pau Canaleta. from Salvador Pla on Vimeo.

Us adjunto una entrevista que en Salvador Pla em va fer per la seva sèrie “Descobrir el món”.

Ja coneixem el resultat de les eleccions municipals a Catalunya i municipals i autonòmiques a Espanya. I el resultat, llevat d’algunes excepcions -Lleida, Tarragona, etc.- és el mateix en els dos llocs: un color blau intens que ho inunda tot. Victòries aclaparadores de CiU a Catalunya i del PP a nivell espanyol.

Han pujat molt aquests dos partits? No, lleument, llevat d’alguna excepció.

I què ha passat doncs? que el PSOE s’ha desplomat. Tant el PSOE com el PSC han aconseguit uns pecentatges electorals minsos per un partit de govern: al voltant del 25%. Només el PSC, ha perdut 200.000 vots respecte al 2007, més d’un 20% del seu electorat del 2007.

Si bé el meu diagnòstic és igualment aplicable al PSOE, em centraré en el PSC ja que és aquest partit qui anticipa més clarament els problemes estructurals del gran partit d’esquerres que ha liderat fins ara, el municipalisme català.

Des del 2003, el PSC pateix dos problemes estructurals que fan que el seu electorat es vagi reduïnt elecció rera elecció. I si s’hagués de resumir en una paraula seria inmigració.

L’arribada massiva d’immigrants ha provocat molts canvis en els principals barris populars de Catalunya. Ha canviat el paisatge del barri i això ha generat un malestar evident. Això ha provocat l’èxode de bona part dels habitants tradicionals d’aquests barris a altres zones de la ciutat i el canvi de comportament electoral de molts dels que s’han quedat: votant a partits amb discursos clarament contraris a la inmigració o abstenint-se i deixant de votar al partit que tradicionalment els representava: el PSC.

Així doncs, el principal problema estructural del PSC és que la seva base fixe de votants es va reduïnt cada elecció. El seu coixí mínim de votants cada vegada és més petit. En varis sentits:
- Geogràficament, els “seus” barris tradicionals cada vegada acullen a menys votants. No són àrees de creixement demogràfic a nivell de cens sinó de decreixement.
- Sociològicament: Bona part dels seus votants estan enfadats amb el seu discurs en els principals temes que els afecten: inmigració, seguretat i economia.
- Demogràficament: Els fills dels votants tradicionals del PSC no són fidels com al seu pares al vot. La majoria s’abstenen o voten altres opcions. Aquest comportament vé afavorit per què normalment, han abandonat el barri dels seus pares i s’han mudat a un altre barri més lligat amb la ciutat i amb un comportament electoral diferent.

El segon problema estructural del PSC és l’abandonament de les classes mitges.
Des d’inicis del s.XXI, el PSC s’ha anat distanciant de les classes mitjanes de la societat. El discurs, el llenguatge del partit, no lliga amb un espai central d’un societat més individualitzada, més progressista i més conservadora alhora. Les classes mitjanes no veuen al PSC com al partit modern que veien en la Barcelona de Maragall o la Girona de Nadal. El PSC ha perdut els Eixamples. De Barcelona i de Girona, no de Lleida. Sense els Eixamples, no es guanyen eleccions.
Aquest problema també el té el seu homòleg espanyol. El PSOE s’està distanciant de les clases mitjanes urbanes espanyoles. I no ara amb la crisi, sinó que vé de llarg: el PP va guanyar al 2007 a 7 de les 8 capitals de província d’Andalusia. I sis amb majoria absoluta. Al 2011 ha guanyat ampliament a totes.

A aquests dos problemes estructurals s’hi suma un problema conjuntural important: la crisi econòmica. La crisi ha provocat un vot de càstic important al PSC, ja que castiga especialment als seus electors. Molta gent a votat en contra de les polítiques de Zapatero o del govern tripartit i molts dels seus votants, s’han quedat a casa descontents amb la situació econòmica i l’atur que aquesta ha generat.

Tot això explica -en bona part- el per què d’aquests resultats tant dolents per el PSC.

Què hauria de fer el partit per recuperar terreny electoral? Bàsicament dues coses:

- Tornar a esdevenir un actor social -sobretot entre les classes mitjanes i els seus barris- inserir-se amb la societat, participant més, obrint-se més, canviant el discurs.

- Buscar nous nínxols electorals. mantenint el seu votant fidel, ésser conscient que aquest no és suficient. Ha d’obrir-se a nous segments, a nous grups socials. En definitiva, ha d’augmentar la base. Per què com deia Morris: Tota victòria ha de construïr-se al voltant d’un grup actiu i fidel de la població, a partir d’aquí s’ha d’anar sumant nous grups i nous segments, però la base de partida és clau. Els demòcrates tenen una base de partida amb els afroamericans i els republicans amb el Tea Party i els evangelistes. A partir d’aquí, anar sumant.

Aquest és el camí. No n’hi ha d’altre.

El fenòmen nou i espontani de les manifestacions del 15 de maig i les posteriors acampades han enganxat a tots els partits amb el peu canviat en plena campanya electoral. No vull entrar en el fenòmen en sí, que per mi, és un toc d’alerta de primera magnitut, sinó en com poden afectar a les properes eleccions municipals i autonòmiques.

Influiran? Segur. Com? No ho sé.

Aquestes concentracions poden afectar en diverses direccions, però sobretot als grans partits. I afectaran cap un sentit o un altre en funció de la reacció d’aquests: PSOE, PP, PSC i CiU. La seva reacció decidirà cap a on influiran més.

Tal com en l’11M -en molta menor escala i molta menys indignació- la reacció del govern i l’oposició acabarà decidint cap es centrarà l’indignació. Una sortida de tó, una decisió policial, un mal gest, qualsevol cosa pot decantar la balança.

El primer i més important que poden provocar és en la creació de clima electoral, encara que sigui en contra. Gràcies a aquest moviment i la crítica de la classe política, molta gent que no s’havia assabentat que hi havia eleccions, segur que ho sap. Per tant, el tensionament electoral s’està produïnt. Segurament a favor de partits petits.

El segon, és saber qui hi surt perdent més amb tot això? El PSOE hi pot perdre bastant, per què està govern i és el blanc de les crítiques, però segons el meu punt de vista, qui hi surt perdent més és el PP a Espanya i en menor mesura, CiU a Catalunya. Per què? Doncs per què ells ja tenen el seu electorat totalment activat. Poc poden guanyar d’un increment de la participació. En canvi, les altres forces -sobretot l’esquerra del PSOE però no només- poden acabar recollint fruits d’aquesta indignació. Per què em sembla que no demanen pas que la gent s’abstingui.

La resposta diumenge, el termòmetre, el dissabte a la nit.

Us adjunto l’entrevista que m’ha fet l’Eduard Batlle per El Punt i l’Avui i on hem parlat de candidats, eleccions i comunicació.

Ahir amb en Guillem Lopex-Bonafont, la Iolanda Marmol i Anna Perez, vam analitzar la propaganda electoral del 22M, al programa El Secret de Catalunya Ràdio, amb Sílvia Cóppulo

Divendres vam realitzar la tercera edició del Marca Ciutat, el seminari de referència en marketing i comunicació de ciutats i institucions. Va ser un èxit tant d’inscrits com del nivell dels ponents.
Us passo algunes referències al seminari:

Edunomia

Meius Ferrés

Juan Carlos Belloso

Nadeia Balsalobre