Falta algo, ZP

L’amic Julián Santamaria (director de NOXA i exdirector del CIS) m’ha comentat més d’una vegada, que el president Rodríguez Zapatero és un fanàtic, un obsessiu de les enquestes i que sovint el truca per comentar dades i analitzar les diferents enquestes, al ser ell un dels més grans experts en estudis d’opinió d’Espanya.
De fet, ZP, és un polític que controla molt bé totes les eines que ha de controlar un polític en les societats actuals: tarannà (talante), comunicació i enquestes. Comunicativament és un bon candidat. És molt disciplinat en la comunicació, utilitza molt els seus assessors, i innova en l’utilització de de les noves eines de la comunicació política.
La seva recepta és molt senzilla: Diu el que la gent vol sentir d’una manera senzilla i amable i a més, amb una forma, un llenguatge modern.
És a dir: enquestes+ talante + comunicació. La formula és la idònea.
I doncs, com és que es troba en un empat tècnic amb el PP? Què falla?
El fons. Les idees, la ideologia.
La gent, no percep que darrera Rodríguez Zapatero hi hagi una estratègia, uns valors, unes conviccions clares. Perceben que es guia massa per els estats d’ànim de la ciutadania (enquestes), per el tacticisme, per el dia a dia.
Totes les reformes que ha intentat endagar, han quedat a mitges -estatut, procés de pau, memòria històrica- per què li ha faltat la convicció, la trajectòria política que tenen els líders. Amb un contingut més profund i amb la comunicació i imatge que té, ZP, estaria a molta distància del PP.
El polítics que han esdevinguts líders nacionals, són els polítics que a més de ser bons comunicadors, transmetíen una idea de nació, de país, amb convicció. I la gent, se’ls creia i s’hi sumava. Són el cas de JF Kennedy, Bobby Kennedy, Reagan, Miterrand, Clinton, Pujol, Sarkozy, Blair, Maragall.
A Zapatero, li passa una mica com a la Segolene Royal. No es visualitza bé, quina idea d’Espanya té, a part que sigui un país més modern i amb més drets que la del PP.
El relat, el discurs no és complert, no és harmònic i s’abusa massa dels impactes: promeses xec, videos,etc.
Com diria aquell, la comunicació, no ho aguanta tot.

PD: Està molt bé el vídeo nou Z de Zapatero, ara, no m’agrada gens que el president del govern -tot i que sigui en broma- es dediqui a maltractar l’idioma. No està l’educació espanyola per anar fent bromes.

Triangulació (I)

“Utilitzi les seves eines per a reparar el cotxe dels altres” Dick Morris

La teoria de la triangulació, és una estratègia teoritzada per Dick Morris, l’estratega de Bill Clinton durant 20 anys, i que es basa en les situacions on l’electorat es divideix en dues parts molt semblants. En empats permanents.
Tots tenim una idea sobre el que representa cada partit, sobre els valors que representen, sobre les prioritats i sobre els interessos que tenen.
Al llarg del temps, s’ha anat identificant a les dues grans corrents ideològiques amb certs temes i amb certs problemes. Així doncs, temes com la seguretat, la baixada d’impostos, el control de la inmigració, la moral, la religió, etc. són temes que els associem a als partits conservadors. En canvi temes com l’educació pública, el medi-ambient, el multiculturalisme, la pujada d’impostos, etc. són temes que els associem als partits d’esquerres.
Hem acabat associant no només les solucions sinó també els problemes amb un partit o l’altre.
La identificació de certs problemes amb certs partits, ens dona una gran oportunitat estratègica: la possibilitat de solucionar els problemes del bàndol contrari.
Quan solucionem els temes que tothom relaciona amb el bàndol oposat, eliminem la seva raó de ser, el sentit de la seva existència.
La idea és treballar per solucionar els problemes que motiven als votants de l’altre bàndol, per tal de debilitar-los políticament.
No es tracta d’agafar les solucions del contrari, ni de canviar les teves respostes tradicionals, sinó de solucionar les preocupacions que fan que l’electorat contrari es motivi, a la teva manera.
Si ets un polític d’esquerres, intenta contenir la despesa, intenta baixar alguns impostos i redueix els delictes i veuràs com els votants conservadors es redueixen. Si ets un polític conservador, millora l’educació pública, millora els serveis socials i preocupa’t pel medi-ambient i veuràs com guanyes votants.

No me llamo José Luís

Molt bona comunicació política per part dels dos polítics catalans en el programa “Tengo una pregunta para usted”. Tots dos teníen apresa la lliçó, tots dos s’adreçàven de manera descarada als seus targets o grups d’electors. Llamazares, no.
Duran i Lleida tenia molt clar el missatge que volia transmetre i ho va fer:
- Moderació, moderació i moderació. Ell considera que una gran part de l’abstenció a Catalunya, són electors que es defineixen de centre i que no estan a gust amb els debats que es produeixen a Catalunya.
- Pactisme i negociació. És a dir, peix al cove.
- Infraestructures i estatut
- Petits empresaris, comerciants i autònoms

Carod-Rovira volia dirigir-se també als seus electors que estan descontents amb el funcionament de la política catalana, però sobretot, amb la relació amb l’estat espanyol:

- Fermesa i convicció
- independentisme tranquil
- independentisme sense mirar els cognoms
- Republicanisme i llibertat d’expressió

El més interessant però, van ser les anècdotes, ja que són allò que crea més empatia a la gent i fa que el missatge arribi amb més claretat als diferents targets.
De Duran en destacaria dues:
- La discussió amb la senyora musulmana sobre el vel. Duran va aprofitar l’ocasió per dir allò del que pensen molts dels seus votants, alhora que mantenia els equilibris amb la llibertat religiosa. No va contestar la pregunta, però el missatge va ser claríssim “i venen s’han d’integrar i adaptar-se a la nostra cultura. Els nostres valors són millors”
- També va ser molt destacat, els intents de contensió i moderació que feia quan contestava totes les preguntes, agraïnt les preguntes i amb tó afable i moderat: era un missatge al conjunt de la ciutadania espanyola en el sentit de tranquilitzar-los en el cas que el partit guanyador hagi de pactar amb CIU.

De Carod en destacaria moltes, però que es resumeixen en una:
- Com aprofita les situacions personals per llançar el seu missatge. L’anècdota del nom i el cognom per llançar diferents missatges: és igual el cognom per ser independentista, les mentides sobre Catalunya i sobre ell, i sobretot, el ja n’hi ha prou.
El ja n’hi ha prou del “català emprenyat” amb el tracte rebut per Espanya, va cristal·litzar amb el ja n’hi ha prou quan li van canviar el nom. L’anecdota del nom, va simbolitzar moltes coses, simbolitza l’Espanya que no ens entèn i que no ens vol entendre.
En Carod ho va veure desseguida i va aprofitar l’ocasió per a dir el que molts catalans han volgut dir quan han creuat l’Ebre i els han canviat el nom “Perdone, yo me llamo Josep Lluís”. Fixeu-vos en com el clima de la seva resposta va inscrescendo a mida que ell vau que té una ocasió d’or per comunicar el que volia comunicar.
En comunicació, l’anècdota és molt millor que el discurs, la metàfora molt millor que l’article.
Dos bons comunicadors que van saber aprofitar les anècdotes -vel i nom- per comunicar el seu missatge. El problema per ERC, és que en Carod no es presenta a les eleccions del març.

A cinc mesos de la gran batalla

Article publicat a l’Hora Nova el mes de setembre

A falta de mig any per a les properes eleccions al Parlament espanyol –si no es produeix un avançament- el partit es planteja interessant i molt obert.
A l’Estat espanyol mai no s’ha produït un canvi de govern després de la primera legislatura d’un govern, però tampoc s’havia produït mai una alternança en el govern després d’una majoria absoluta. I tot és degut al fet que les darreres eleccions es van produir en un context extraordinari, inusual: dos dies després de l’atemptat més gran mai comès a Europa. Ningú no sap el grau d’influència que va tenir aquest esdeveniment a l’hora d’anar a votar. És per això que en els dos principals partits –i també en els altres-s’estan produint uns moviments tàctics, que només es donen en situacions d’empat tècnic i que només s’entenen en situacions com l’actual, en què els partits no compten amb un referent electoral vàlid en les darreres eleccions generals i en què els indicadors amb què compten per saber l’estat de l’opinió pública –sondejos, eleccions, participació en referèndums, etc.- donen resultats contradictoris.
Els principals indicadors d’aquest desconcert són els moviments gens habituals que s’estan produint en el PSOE i el PP a l’hora de confeccionar les llistes electorals. Ha trascendit que José Bono encapçalarà la llista per Toledo i que, tant Alberto Ruiz-Gallardón com Rodrigo Rato, s’estan posicionant per assolir un lloc a la llista que els asseguri l’escó al Congrés dels Diputats. Tots els polítics de pes que han mostrat públicament la seva aspiració a dirigir els seus respectius partits i, per tant, el país, es volen assegurar de trobar-se entre els 350 diputats que s’asseuran la pròxima legislatura al Congrés de Madrid. Perquè és només formant part d’aquest reduït grup que es pot aspirar a ser cap de l’oposició en cas que el candidat del propi partit perdi i es vegi obligat a cedir el lloc. Aquests moviments són habituals en el cas d’un candidat de l’oposició que es presenta per tercera vegada, però no ho és tant en el cas d’un president del govern i un líder de l’oposició, en les mateixes eleccions i quan només és la segona vegada que es presenten.
Tots aquests moviments demostren incertesa i aquesta incertesa es veurà reflectida en l’estratègia que els dos partits faran d’ara fins les eleccions: el PP intentant transmetre una imatge de més moderació alhora que provant de mantenir actius els sectors més radicals i desmotivar els de l’adversari; i el PSOE també mostrant una imatge més centrada, alhora que exaltant l’acció de govern més exitosa –economia, Llei de Dependència, etc.- i sobretot intentant que el PP no es quedi en exclusiva la defensa de la idea d’Espanya, d’aquí de la campanya ja iniciada de “Gobierno de España”.
En circumstàncies normals Rodríguez Zapatero no hauria de tenir problemes en repetir mandat, però hi ha diversos factors que fan que això no estigui del tot clar: en primer lloc el ja esmentat 11-M, que fa que no sapiguem si aquell resultat va ser fruit dels atemptats o bé si ja estava consolidat; en segon lloc, els principals objectius de la legislatura –el procés de pau i els estatuts- no han obtingut els resultats esperats; un altre factor és el descontentament que hi ha entre els grans graners de vot socialista, sobretot a Catalunya; també influenciarà la corrent conservadora a nivell europeu, i finalment, el resultat de les darreres eleccions municipals.
Històricament qui guanya en vots a les eleccions municipals, acaba guanyant les generals i, en les darerres, el PP va guanyar per 156.000 vots el PSOE. També tenim clar que amb una participació del 73% el PSOE guanya, i que si és per sota del 70% el que guanya és el PP.
Tots aquests factors fan que el PSOE no tingui clar com acabarà la batalla, tot i l’optimisme de Zapatero. Prova d’això són els dubtes de Manuel Chaves de convocar les eleccions a Andalusia el mateix dia que les generals, per por a que aquestes segones li dificultin les seves ja tradicionals majories. Però Rajoy tampoc no les té totes, ja que un dels indicadors més transcendents a l’hora d’afrontar unes eleccions, la valoració dels líders, el suspèn en totes les enquestes, que li donen una puntuació amb la qual difícilment pot aspirar a guanyar les eleccions. D’aquí vé el vídeo del 12 d’octubre on volia reforçar la seva imatge de president.
És a dir que el PP ho té tot a favor llevat del candidat i en canvi el PSOE no té uns bons indicadors llevat en el cas del candidat. No cal ser cap expert per veure doncs que viurem un final de mandat, una pre-campanya i una campanya en què el PSOE exaltarà la imatge de Zapatero i PP farà brillar més les sigles que no pas el candidat.
En clau catalana aquestes eleccions seran molt importants perquè, tant si es vol com si no, afectaran de manera notable la política catalana i sobretot, el Govern.
El principal objectiu de tots els partits serà el de mantenir posicions, un objectiu molt difícil per a alguns i fàcilment assumible per als altres.
Ens trobem doncs davant una de les convocatòries electorals més obertes i interessants dels darrers anys, en què els estrategues, assessors, etc., dels diferents partits, tindran una importància cabdal, ja que les seves decisions poden esdevenir clau per al resultat final. El més irònic del cas és que, després de tant esmentar-lo, la clau de la victòria a la presidència del govern d’Espanya la pot tenir el sofert “català emprenyat”.

estratègia

En aquests darrers anys, d’ençà la constitució del primer tripartit, la política catalana ha vist, com una paraula, esdevenia la paraula clau: estratègia. Tots ho recordareu: pacte estratègic, objectiu estratègic, etc.
L’estratègia en política, és potser allò més important. En una campanya electoral, segur.
El que sobta més però, és que siguin els dirigents d’alguns partits els que explicitin l’estratègia, la descriguin amb ets i uts, i a més, n’assenyalin els objectius.
Una estratègia es fa, no s’explica. Per què si s’explica, els damnificats de l’estratègia es posen en alerta i intenten desactivar-la, i a més, si no s’acompleixen els objectius marcats, els resultats són transparents.
per tant, a vegades, quan algú diu estratègia, està dient justificació, per què la veritable estratègia no s’explica.